EL PARE

EL PARE (Fragment de La Casa Cremada)

Record de fum

“M’agrada mirar-me al mirall quan vull recordar el pare. Deixo la ment en blanc mentre m’observo només els ulls, la resta es difumina. En la seva mirada s’hi perd el dia, cau bressolant-se lentament com una lleugera ploma d’au.  Cap fesomia, ni respir a la sang: tot s’atura! Hi ha una esquerda en el temps on germina el record, pren força i torna a la vida.  Durant aquest buit sense cor, ni artèries, ni batecs,  jo,  ja no sóc jo.

Indòcil, torno al cos, i el perdo a ell, fil enllà de la memòria. La seva noblesa encara s’emmiralla, esgrogueïda, en el meu iris sec, com un record de fum.

Recordo la seva mort, es va esfullar com una flor. “ 

LA NIT MÉS LLARGA

LA NIT MÉS LLARGA (Fragment de La Casa Cremada)

Recordo que el cor gemegava absència: ni flors blanques, ni rocs, ni lluna. Era temps de silencis intermitents que punyien com agulles. A estones, despertava dins l’ombra, esquinçant la nit. El rellotge funcionava a deshora, no sabria dir si anava endavant o cap enrere.  Sort en tenia d’ella, asseguda als peus del llit amb una criatura als braços. Fugaç al tacte, romania immòbil. No creuàrem cap paraula, la seva presència m’assossegava el respir.  

La figura maternal de la dona m’acompanyà tota la nit. 

CITA A CEGUES

CITA A CEGUES (fragment de La Casa Cremada)

 El terrat encara crema. Llògicament, la inventiva supleix als records.

"Recordo que aquell dia feia vent i els cabells se’m van esbullar per tota la cara. No tenia prou mans per fer-los fora. També recordo que amb la mirada cercava el mar com si fos una gavina i m’hi volgués donar a la fuga amb una volada. De no existir el blau del mar tan a la vora, l’ombra d’un sospir se m’hagués endut cel endins.

Caminàrem durant una estona pel passeig. Remor al fons de la platja, les paraules defugien la conversa. No recordo ni abandó ni tendresa, ni cap impuls ardent que ens arrossegués a emmudir-nos els llavis l’un a l’altre.

La mar, esbraveïda, aixecava onades a l’alçada de la meva inquietud. L’escuma del desig s’havia fos sobre un llenç de pedra. Vam travessar el port, potser intentant trobar una mica de recer... Els vaixells tentinejaven”.            

NIT DE JAZZ I LLUNA (Emoció III)

NIT DE JAZZ I LLUNA (Fragment de La Casa Cremada)

No vull oblidar, per molt dolç que sigui l’oblit

“Ens esperava el jazz, una nit platejada de música i lluna. No buscava l’amor. Recordo el dia abans, el telèfon de casa, i les meves paraules que em mal sonaren només pronunciar-les. Hi vaig posar tot l’èmfasi, i de retruny aquest toc, entre teatral i poètic, que mai m’abandona:  “ Tinc el cor endurit –et vaig dir-, i la primavera ja no floreix en el meu jardí”. Et vas fer un tip de riure, encara rius ara.

Només arribar, aquell local em va semblar un quadre d’en Hooper. Pregonava pinzellades de vermell, flaire de desinfectant i certa tristesa; una ampolla mig buida sobre la barra, i la cambrera al fons a l’espera de clients assedegats d’alcohol, també de paraules còmplices.

Quan vam donar cabuda a la música, a les veus cantants,  als peus que ballen sols i porten el compàs amb un espetegar de dits...  tu i jo, que encara portaven la lluna tatuada al rostre, amb tot de mirades, ja ens anunciàvem rutes noves.

Les paraules posen llum al record. Des d’aquí, el meu far, veig més clar el camí. Tot i que la memòria crema, hi ha un fil de tendresa que ens uneix més que els petons, que arribaren tardans esculpint  les roques.

Tindré cura, amor, el teu record mai destil·larà rosada.”

AL COR (Emoció II)

Et regalaré una cançó d’estiu

mentre sostinc la lluna amb clau de sol.

AVUI NO EM CAL LA LLUNA ( Emoció I)

Frec als sentits,

l’alè mig adormit

i a la pell

 empremtes salades.

No em vull cremar

 i et prenc, cauta,

amb els dos dits 
per l’ansa.

Al teu abeurador

la vida té gust a cafè.

Ets pou profund

on s’hi barregen temps perduts i somnis,

música de pluja

i porxo que m’aixopluga.

FOTOGRAFIA

Amb el dit índex

dibuixo perfils imaginaris.

Bordejo l’esgrogueït oneig del temps

i el cor

ressent la teva absència.

Tanco els ulls per recordar-te.

No hi ha fotografies que et facin justícia. 

L'Amor Ruc

L'Amor corre pressa.
Anuncia pàgines en blanc
per a omplir amb bona lletra.
Tot a tinta vermella.

-Ai, Déu! Se'm desprèn, l'Amor, com a pell seca.

L'Amor parla amb clau de Sol,
-no li entenc ni mitja paraula-.

Romàntic empedreït,
em fa l'ullet
mentre escriu les últimes pàgines
cercant un final feliç.

Em diu, l'Amor:

"-Sóc ombra de l'ahir,
l'engany del demà.
Avanço a les palpentes,
a ulls cecs cerco el camí.

Ara música,
ara silenci...
només sóc llavor de somni
que mai no germina."

I tot  seguit,
m'ensenya un cor
tatuat al pit.

Ai, l'Amor, que n'és de xic!

MORT

Ombra als ulls,
gebre al cor,
pols de vidre a les venes.

Desprens un alè agre,
aleteges cristalls en cada vol.

Em cruspeixes amb fredor.

LA GESTACIÓ DEL TEMPS

Vida i mort, el temps 
pareix. Dues peixeres
 comparteixen peix.

Bones Festes!

El temps em passa per sobre

Si em miro al mirall
no em reconec.


"Más que la edad
hay caras que reflejan
todo lo que perdieron".

Luis García Montero

PENSES QUE ESTÀS SOL QUAN SEMPRE HI HA ULLS QUE ET MIREN

Formem part d'una cosciència superior on observat i observador són una mateixa cosa.

DUALITAT

Sota el mateix cel
dues realitats:
La meva insignificància
que em permet confondre'm amb l'univers,
i la meva diferència
que em permet ser i crear el meu propi univers.

RIALLES A L'AIRE

Com diminuts cors,

volves d'amor

amaren la tarda.

Tu,

jo...

I el petit, on és?

(Als meus amics vilanovins, Franc, Eli i Jeroni)

SOBREVOLANT



Em porta la memòria
sobrevolant un cel.

Em porta el record
com a cua de cometa,

i com ocell
lligada al vent, volo.

LA MODISTA



A la saleta petita
cus i cus la modista.

A l’hivern treballa amb llanes,
amb franel•les i velluts
i a l’estiu, ben enganxada
a la brisa del balcó,
combina teixits de cotó.

Quan és de nit a casa
una ràdio amb veu baixa
acompanya les puntades
que obren camí entre sedes i sarges.

D’aquella tela estampada
en va surtir un vestit
i de l’altra de mig temps,
un abric llarg i vermell,
que una clienta va lluir
en una festa de casament.

A la saleta petita
cus i cus la modista.

Imma Ginovart



RETROALIMENTADA

Anhelava l'aroma blau
d'antuvi,
els colors més purs de la infantesa.

En silenci
reprenia camins de pedra picada, però
les pinzellades eren noves.



Un ball d'orenetes
dibuixa al cel dolces espirals.
A la pista blava
s'hi entrellacen sendes de temps passats
i per venir.

Tanco el ulls
amb un gest suau,
com qui clou el dia.
Tinc sort,
ja no hi ha ventades fortes.

La desmemòria amoreseix la tarda.

....................................................


Les espirals que les orenetes
dibuixen al cel són velles.

No les refacis en el somni,
ni amb llapis dur les esbossis
com el tro i el llampec en el retret.

El vol, el traç, l'alosa,
tot es perdrà en la tempesta,
així que esbrinis què té l'oreneta
que tant desfici en el vol et dóna.

                                     Cantireta