Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.
Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.
Doncs a mi ja m'ha passat... :DDDD
ResponSuprimeixNo sé si et reconeixes, però el dibuix és ben maco i la senyora del dibuix també!
:-) Ja fa un temps que em passa a mi també. És un senyor gran, però li agrada que li tirin floretes. Gràcies.
SuprimeixLa plenitud de l'ou?
ResponSuprimeixPotser ja hi som!
Li hauríem de preguntar al personatge. És ell qui parla.
SuprimeixSi no ens reconeixem deu ser per alguna cosa..... Quelcom que no hem fet bé! :)
ResponSuprimeixLa vida dóna moltes sorpresas. M'imagino que quan no et reconeixes al mirall és la memòria qui falla
SuprimeixNi hablar de mirar hacia atrás... Un abraZO.
ResponSuprimeix¡Siempre tan positivo!
SuprimeixOtro abrazo.
Que ets com Dorian Gray?
ResponSuprimeixNo, Helena. Tu?
SuprimeixJo em reconec a diari. Quan no em reconec és en les fotos de fa anys. Curiós.
ResponSuprimeixEstupendo, Novesflors, això és bona senyal! Malauradament hi ha persones normalment grans, que recorden millor els primers anys de vida que qualsevol detall del dia anterior.
SuprimeixLa cara es el reflex de l'ánima. Ens tindriem que reconeixer. Una abraçada.
ResponSuprimeixLi comentaré al protagonista del post. Potser només pateix un mal de panxa.
SuprimeixSi és cosa del físic és bastant normal, i cal saber-ho acceptar, ara bé si decau el teu bell interior truca'm!!! Petonet
ResponSuprimeixEs desprén molta pau d'aquesta il.lustració. Molt bonic com sempre. Besets amiga.
ResponSuprimeix