Doncs a mi ja m'ha passat... :DDDDNo sé si et reconeixes, però el dibuix és ben maco i la senyora del dibuix també!
:-) Ja fa un temps que em passa a mi també. És un senyor gran, però li agrada que li tirin floretes. Gràcies.
La plenitud de l'ou? Potser ja hi som!
Li hauríem de preguntar al personatge. És ell qui parla.
Si no ens reconeixem deu ser per alguna cosa..... Quelcom que no hem fet bé! :)
La vida dóna moltes sorpresas. M'imagino que quan no et reconeixes al mirall és la memòria qui falla
Ni hablar de mirar hacia atrás... Un abraZO.
¡Siempre tan positivo!Otro abrazo.
Que ets com Dorian Gray?
No, Helena. Tu?
Jo em reconec a diari. Quan no em reconec és en les fotos de fa anys. Curiós.
Estupendo, Novesflors, això és bona senyal! Malauradament hi ha persones normalment grans, que recorden millor els primers anys de vida que qualsevol detall del dia anterior.
La cara es el reflex de l'ánima. Ens tindriem que reconeixer. Una abraçada.
Li comentaré al protagonista del post. Potser només pateix un mal de panxa.
Si és cosa del físic és bastant normal, i cal saber-ho acceptar, ara bé si decau el teu bell interior truca'm!!! Petonet
Es desprén molta pau d'aquesta il.lustració. Molt bonic com sempre. Besets amiga.
Doncs a mi ja m'ha passat... :DDDD
ResponEliminaNo sé si et reconeixes, però el dibuix és ben maco i la senyora del dibuix també!
:-) Ja fa un temps que em passa a mi també. És un senyor gran, però li agrada que li tirin floretes. Gràcies.
EliminaLa plenitud de l'ou?
ResponEliminaPotser ja hi som!
Li hauríem de preguntar al personatge. És ell qui parla.
EliminaSi no ens reconeixem deu ser per alguna cosa..... Quelcom que no hem fet bé! :)
ResponEliminaLa vida dóna moltes sorpresas. M'imagino que quan no et reconeixes al mirall és la memòria qui falla
EliminaNi hablar de mirar hacia atrás... Un abraZO.
ResponElimina¡Siempre tan positivo!
EliminaOtro abrazo.
Que ets com Dorian Gray?
ResponEliminaNo, Helena. Tu?
EliminaJo em reconec a diari. Quan no em reconec és en les fotos de fa anys. Curiós.
ResponEliminaEstupendo, Novesflors, això és bona senyal! Malauradament hi ha persones normalment grans, que recorden millor els primers anys de vida que qualsevol detall del dia anterior.
EliminaLa cara es el reflex de l'ánima. Ens tindriem que reconeixer. Una abraçada.
ResponEliminaLi comentaré al protagonista del post. Potser només pateix un mal de panxa.
EliminaSi és cosa del físic és bastant normal, i cal saber-ho acceptar, ara bé si decau el teu bell interior truca'm!!! Petonet
ResponEliminaEs desprén molta pau d'aquesta il.lustració. Molt bonic com sempre. Besets amiga.
ResponElimina