GINO-ART
Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.
Hay algo serio y roto
que quedó por pasar
a un centímetro de mi boca,
rozando apenas los labios.
Más allá de lo perdido
ya no anidaron las aves
y los girasoles
quedaron por siempre quietos.
|
NIT DE JAZZ I
LLUNA
(Fragment de La Casa Cremada)
No
vull oblidar, per molt dolç que sigui l’oblit
“Ens esperava el jazz,
una nit platejada de música i lluna. No buscava l’amor. Recordo el dia abans, el
telèfon de casa, i les meves paraules que em mal sonaren només pronunciar-les.
Hi vaig posar tot l’èmfasi, i de retruny aquest toc, entre teatral i poètic,
que mai m’abandona: “ Tinc el cor
endurit –et vaig dir-, i la primavera ja no floreix en el meu jardí”. Et vas fer
un tip de riure, encara rius ara.
Només arribar, aquell local
em va semblar un quadre d’en Hooper. Pregonava pinzellades de vermell, flaire de
desinfectant i certa tristesa; una ampolla mig buida sobre la barra, i la
cambrera al fons a l’espera de clients assedegats d’alcohol, també de paraules
còmplices.
Quan vam donar cabuda a
la música, a les veus cantants, als peus
que ballen sols i porten el compàs amb un espetegar de dits... tu i jo, que encara portaven la lluna tatuada
al rostre, amb tot de mirades, ja ens anunciàvem rutes noves.
Les paraules posen
llum al record. Des d’aquí, el meu far, veig més clar el camí. Tot i que la
memòria crema, hi ha un fil de tendresa que ens uneix més que els petons, que
arribaren tardans esculpint les roques.
Tindré cura, amor, el
teu record mai destil·larà rosada.”
|
|
Et regalaré una cançó d’estiu
mentre sostinc la lluna amb clau de
sol.
|