NIT DE JAZZ I LLUNA (Emoció III)

NIT DE JAZZ I LLUNA (Fragment de La Casa Cremada)

No vull oblidar, per molt dolç que sigui l’oblit

“Ens esperava el jazz, una nit platejada de música i lluna. No buscava l’amor. Recordo el dia abans, el telèfon de casa, i les meves paraules que em mal sonaren només pronunciar-les. Hi vaig posar tot l’èmfasi, i de retruny aquest toc, entre teatral i poètic, que mai m’abandona:  “ Tinc el cor endurit –et vaig dir-, i la primavera ja no floreix en el meu jardí”. Et vas fer un tip de riure, encara rius ara.

Només arribar, aquell local em va semblar un quadre d’en Hooper. Pregonava pinzellades de vermell, flaire de desinfectant i certa tristesa; una ampolla mig buida sobre la barra, i la cambrera al fons a l’espera de clients assedegats d’alcohol, també de paraules còmplices.

Quan vam donar cabuda a la música, a les veus cantants,  als peus que ballen sols i porten el compàs amb un espetegar de dits...  tu i jo, que encara portaven la lluna tatuada al rostre, amb tot de mirades, ja ens anunciàvem rutes noves.

Les paraules posen llum al record. Des d’aquí, el meu far, veig més clar el camí. Tot i que la memòria crema, hi ha un fil de tendresa que ens uneix més que els petons, que arribaren tardans esculpint  les roques.

Tindré cura, amor, el teu record mai destil·larà rosada.”