Amb el pinzell a la mà creuo l’estança i el llenç, conscient que també creuo aquest dia i no hi ha volta enrere.
Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.
Em va mirar als ulls i després d’intercanviar unes paraules em va dedicar el llibre. Sempre he pensat que gaudia del moment, per a ella, aquell, era el seu temps de les cireres. Recordo l’instant… i a ella com la mateixa fruita:
Petites joies d’estoig vermell sucoses, encara amb olor de flor, encara amb record d’arbre assaonat. No pateixis per elles, són alegria en la paraula perpètua, són dolces fins al moll de l’ós. Són cireres.
Diminuts mons aquosos nien als teus cabells mentre em llences una mirada saciada de vaixells.IG..........................................En una banda ocells. A l'altra, flors. I, al bell mig, solcant el mar profund dels teus ulls, veles de vaixells.Barbollaire
Des dels fanals cau surant una atmosfera groga que atrapa els bancs solitaris. Tots no dormen.
Resplendeix una finestra amb tonalitats blaves sorgides d’una pantalla extraplana. I darrere aquell balcó obert una dona camina nerviosa, telèfon en mà.
Tots no dormen.
Una sirena creua la ciutat com un crit ferit que anunciés un dolor. Algú camina ràpid i un portal l’engoleix, mentre els seus passos porucs ressonen al carrer. S’encén un llum a l’escala i una ombra recorre el vestíbul.
Tots no dormen.
Dos feixos lluminosos s’apropen i gira la cantonada un vehicle que esberla els bassals foscos i aixeca una remor de pluja.
A dalt la lluna veu i calla I deixa la nit passar. I. Ginovart
"Amic és aquell a qui li agrada fer el bé a l’altre i desitja fer-lo, i considera que els seus sentiments són correspostos." (J.M. Reisman)
L’Amistat és una forma de l’amor. És una de les relacions interpersonals més comunes que la majoria de les persones tenen en la vida.
L’amistat neix quan les persones troben inquietuds comunes.
“No tenim obligació d’apropar-nos... no tenim per meta transformar-nos un a l’altre, la nostra finalitat és conèixer-nos i aprendre a veure i respectar a l’altre pel que és: l’oposat de nosaltres i el nostre complement”.
Us presento el meu darrer treball i així aprofito per fer una mica de propaganda d'aquest negoci. Espero que quan vegi la llum el proper més de juliol, en aquesta segona etapa de la seva vida, ho faci amb un pa a sota el braç. A hores d'ara ja deu estar a punt d'esclatar, i recordo la sensació que patia jo mateixa els darrers mesos d'embaràs, quan em sentia com una bomba de rellotgeria.
M’han fet un regal que m’ha fet plorar com una magdalena.
Vaig patir un desamor ara fa no sé quan, deu fer molt, perquè ho he oblidat. Diuen que per a oblidar només ens hi hem de posar, com tot. Voler és poder. Va ser un desamor d’aquells que deixen empremta -de l’amor, val més no parlar-ne-. Des d’aleshores he deixat que les noves experiències s’amunteguin com la pols damunt dels mobles fins a crear una fina pel•lícula de temps, que amorteix i suavitza el dolor.
Mentre escric això, el dolor torna i pren força, i la mateixa angoixa que em rosegava fa temps se’m menja ara. Entenc que el dolor no mor mai. És un monstre que s’alimenta de records. S’ha d’anar molt en compte perquè emergeix dels llocs menys insospitats i t’envaeix a poc a poc fins arribar novament a posseir-te. Així, doncs, rememoro la meva història amb molta cura, i voldria prendre consciència que aquest dolor no existeix, que és un dolor llunyà, d’un altre temps.
El regal del que us parlava és un CD de música amb cançons d’amor i desamor. Escoltar el sentiment musicat amb la veu de Jaques Brel m’ha fet esclatar en un plor. Sonava “Ne me quittez pas” mentre el meu cap s’inventava una nova història amb el mateix home d’ahir, el mateix lloc i una forma similar d’estimar.