La meva mare ha estat la perfecta contadora de contes de memòria. Gràcies a ella us puc transcriure "El rei que tenia el nas vermell". És ben curiós, però m'agrada més quan les paraules prenen forma i volum amb la veu de la mare. Llàstima que aquesta sensació no us la pugui transmetre...
Una vegada era un rei que tenia el nas vermell i bevia en cada bóta sense deixar-ne ni una gota.
- Aquest vi no m’agrada gens! Aquest altre, encara menys!
- Senyor, si no trobeu cap vi prou bo, feu-ne fer un gros pregó.
Tarariit!
- Jo, vostre noble, Ruc Primer, a tot el poble faig saber que ma filla i princesa esdevindrà la Muller molt lleial d’aquells dels meus vassalls i fadrins que al palau em porti el millor vi. Ho mano així i en dono fe, Jo, Ruc Primer!
- Visca el Rei! Visca!
- Senyor, com el vi del Penedès, no en trobareu cap més!
- Això ja ho sabrem després!
- El vi bo de Sant Sadurní és de tots el millor vi.
- Ai, que em començo a dormir!
- El millor vi és el de Calella.
- Ai, que el cap se m’estavella!
- El vi de Reus és molt bo, si el beveu amb bon porró.
- Sí, déu n’hi do, déu n’hi do!
- Res a comparar amb el vi del Pinell. Jo em jugo el clatell!
- Ah, el trobo massa novell.
- Senyor, com el vi del Priorat, no en trobareu cap!
Tant i tant beguí, que va fer un badall, un singlot i es va morir.
- Ai, pare! Benvolgut siguis, pare! Què faré jo ara?
La princesa s’havia quedat ben sola, sense pare ni marit, més sota el balcó, un trobador enamorat va cantar-li aquesta cançó:
- No tinc castells ni masies, sóc un pobre trobador que et faria poesies, sense beure vi del millor! T’agafaria les mans, et faria petons, et miraria els ulls i et cantaria cançons.
-Trobador de les cantades que em dediques aquesta cançó, et diré moltes vegades que també t’estimo jo.
