GINO-ART
Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.
Hay algo serio y roto
que quedó por pasar
a un centímetro de mi boca,
rozando apenas los labios.
Más allá de lo perdido
ya no anidaron las aves
y los girasoles
quedaron por siempre quietos.
EL PARE
 |
EL PARE (Fragment de La Casa Cremada)
Record de fum
“M’agrada mirar-me al mirall quan vull recordar el pare. Deixo la ment en blanc mentre m’observo només els ulls, la resta es difumina. En la seva mirada s’hi perd el dia, cau bressolant-se lentament com una lleugera ploma d’au. Cap fesomia, ni respir a la sang: tot s’atura! Hi ha una esquerda en el temps on germina el record, pren força i torna a la vida. Durant aquest buit sense cor, ni artèries, ni batecs, jo, ja no sóc jo.
Indòcil, torno al cos, i el perdo a ell, fil enllà de la memòria. La seva noblesa encara s’emmiralla, esgrogueïda, en el meu iris sec, com un record de fum.
Recordo la seva mort, es va esfullar com una flor. “
|
|
|
Una il·lustració molt encertada i a la vegada ,hipnòtica !
ResponEliminaCom diu el text , nomès els ulls ...la resta es difumina....
Fantàstic, maijo !
Gràcies, Artur. Ets molt amable!
EliminaJo si mire els meus ulls al mirall també veig els del meu pare.
ResponEliminaÉs que hi ha coses que no es perden mai. Una abraçada.
EliminaPerfecte i sensible descripció del procés fugaç de recordar. De com emmirallar-se en la memòria és buidar el jo de contingut, desaferrar-te, per retornar al teu si interior amb el traç de la persona recordada.
ResponEliminaAbraçades, des de El Far.
Ho has entès perfectament, Jordi.
Elimina;-) Una abraçada cap El Far
Blaus entre ataronjats i marrons, ulls com cercles que s'enreden en el temps fins a la il·lusió del no-temps. Allà on potser el record germina més que la memòria, més que el que el fil fràgil de la memòria implica. Potser hi hagi veritats que s'entesten a escapar-nos sempre, entre les mans, entre les esquerdes, dissipant-se inexorablement quan tornem al cos.
ResponEliminaAquest text que va revelant-se i empeltant-se d'il·lustracions on línia i color suggereixen més que no descriuen, té la sinuosa i esquiva materialitat de la poesia . Ens ve a fragments que potser tendiran a compondre un ric trencadís de colors i memòries?
Ja m'agradaria compondre, com tu dius tan amablement, un ric trencadís de colors i memòries! Si més no, aquesta és la idea.
EliminaAgraïda, Eduard.
Els teus ulls són tana bonics, Maijo, que n'hauràs heredat l'essència de la seva mirada.
ResponEliminaFa dies que pensava en tu...
Un petó, noieta...
Ell et somriu.
Em somriu quan somric jo. Gràcies, Marta. Una abraçada i un petonet.
EliminaGairebé el podria fer meu aquest text, tant recent com tinc la mort del meu pare, els records a flor de pell i la seva mirada perduda i cansada tant present...
ResponEliminaEm sap greu, Laura T. Marcel. Hi ha sentiments que ens uneixen. El meu condol.
Eliminauff..., s'esfuma con una flor, arriba al cor. M'agraden molt aquest dibuix ple de traç ferm i moviment. Un abraç Maijo.
ResponEliminaÉs un gravat, Rosana. A mi m'arriba la teva força! Una abraçada.
ResponElimina