GINO-ART
Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.
Hay algo serio y roto
que quedó por pasar
a un centímetro de mi boca,
rozando apenas los labios.
Más allá de lo perdido
ya no anidaron las aves
y los girasoles
quedaron por siempre quietos.
LA NIT MÉS LLARGA
 |
LA NIT MÉS LLARGA (Fragment de La Casa Cremada)
Recordo que el cor gemegava absència: ni flors blanques, ni rocs, ni lluna. Era temps de silencis intermitents que punyien com agulles. A estones, despertava dins l’ombra, esquinçant la nit. El rellotge funcionava a deshora, no sabria dir si anava endavant o cap enrere. Sort en tenia d’ella, asseguda als peus del llit amb una criatura als braços. Fugaç al tacte, romania immòbil. No creuàrem cap paraula, la seva presència m’assossegava el respir.
La figura maternal de la dona m’acompanyà tota la nit.
|
|
M'encanta aquest dibuix de la mare.
ResponEliminaLa mare i el nadó, gestats per la nit.
EliminaAquest escrit tant bonic, acompanya molt i molt bé el teu dibuix de la figura maternal,
ResponEliminaCom ha de ser! :-)
EliminaTrobo harmonia en la pintura i bellesa en el poema. Tots dos, tant d'equilibri. És una claror tranquil·la.
ResponEliminaAbraçades, des de El Far.
Celebro que t'arribi així. Una abraçada.
EliminaEn saps molt. Em va agradar el debat de l'altre dia!
ResponEliminagràcies per tot; va ser un debat molt alegre i eixerit, i interessant, molt interessant
EliminaGràcies, Helena. Ets molt benèvola. Va ser un plaer comptar amb la teva companyia i participació.
EliminaGràcies a tu, Jordi. Són molt eixerits!
EliminaUna presència subtil, etèria, de formes a penes traçades però perfectament reconeixibles. Com el temps, fugaç, que ens deixa la seva empremta inexorable, encara que de vegades no sapiguem com encabir-nos en les sues habitacles.
ResponEliminaLa casa cremada. Això és un fragment d'algun text superior. Podríem saber-ne més?
Sí, Eduard. La Casa Cremada, és un recull de relats curts que corresponen als records de la protagonista, una dona d'edat avançada que pateix una malaltia neurodegenerativa. Records adornats per la desmemòria i que van configurant una vida, segurament idealitzada, fruit de la seva imaginació. Però, al cap i a la fi, records reals o imaginaris són capaços d'omplir un buit que semblava irreversible. La Casa Cremada fa referència a la mateixa protagonista, qui és conscient del foc que crema.
EliminaTot plegat resulta una escena de bon recolliment i tranquil·litat !
ResponEliminaAvui, han tornat els blaus !
Salutacions ; )
Molt observador! :-)
EliminaSalutacions, Artur.
Cada vez que vengo, escalofríos, Maijo.
ResponEliminaEn esta ocasión con más razón, no, Darío?
EliminaQuina imatge més suggerent. Tot un suport en aquesta nit tan fosca. Petonets!
ResponEliminaGràcies, germana. Petonets.
EliminaSenzillament preciós!
ResponEliminaUna abraçada, Maijo!
M'agrada que treguis la mà, i el cap, i... Et trobem a faltar. Una abraçada!
EliminaPreciòs Maijo, texte i imatge s'abracen!!!
ResponEliminaGràcies, Rosana. Petonets.
Elimina