Si tu vols,
si em deixes...
et dibuixaré petons
per tot el cos.
|
|
NIT DE JAZZ I
LLUNA
(Fragment de La Casa Cremada)
No
vull oblidar, per molt dolç que sigui l’oblit
“Ens esperava el jazz,
una nit platejada de música i lluna. No buscava l’amor. Recordo el dia abans, el
telèfon de casa, i les meves paraules que em mal sonaren només pronunciar-les.
Hi vaig posar tot l’èmfasi, i de retruny aquest toc, entre teatral i poètic,
que mai m’abandona: “ Tinc el cor
endurit –et vaig dir-, i la primavera ja no floreix en el meu jardí”. Et vas fer
un tip de riure, encara rius ara.
Només arribar, aquell local
em va semblar un quadre d’en Hooper. Pregonava pinzellades de vermell, flaire de
desinfectant i certa tristesa; una ampolla mig buida sobre la barra, i la
cambrera al fons a l’espera de clients assedegats d’alcohol, també de paraules
còmplices.
Quan vam donar cabuda a
la música, a les veus cantants, als peus
que ballen sols i porten el compàs amb un espetegar de dits... tu i jo, que encara portaven la lluna tatuada
al rostre, amb tot de mirades, ja ens anunciàvem rutes noves.
Les paraules posen
llum al record. Des d’aquí, el meu far, veig més clar el camí. Tot i que la
memòria crema, hi ha un fil de tendresa que ens uneix més que els petons, que
arribaren tardans esculpint les roques.
Tindré cura, amor, el
teu record mai destil·larà rosada.”
|
L'Amor corre pressa. Anuncia pàgines en blanc per a omplir amb bona lletra. Tot a tinta vermella. -Ai, Déu! Se'm desprèn, l'Amor, com a pell seca. L'Amor parla amb clau de Sol, -no li entenc ni mitja paraula-. Romàntic empedreït, em fa l'ullet mentre escriu les últimes pàgines cercant un final feliç. Em diu, l'Amor: "-Sóc ombra de l'ahir, l'engany del demà. Avanço a les palpentes, a ulls cecs cerco el camí. Ara música, ara silenci... només sóc llavor de somni que mai no germina." I tot seguit, m'ensenya un cor tatuat al pit. Ai, l'Amor, que n'és de xic! |
Ombra als ulls, gebre al cor, pols de vidre a les venes. Desprens un alè agre, aleteges cristalls en cada vol. Em cruspeixes amb fredor. |
Si em miro al mirall no em reconec. "Más que la edad hay caras que reflejan todo lo que perdieron". Luis García Montero |
Sota el mateix cel dues realitats: La meva insignificància que em permet confondre'm amb l'univers, i la meva diferència que em permet ser i crear el meu propi univers. |
Com diminuts cors,
volves d'amor
amaren la tarda.
Tu,
jo...
I el petit, on és?
(Als meus amics vilanovins, Franc, Eli i Jeroni)
|