Recordo el tacte suau i la veu amable que es repetia generosament. Em semblaven paraules oblidades; costava, d’entendre-les.
La serenor m’ensopia.
Dintre la cripta del cos, la ment romania abocada al no-res.
De nou, el tacte, el frec d’unes mans...
Recordo que em costà molt sobrevenir al silenci.