“MÉS ENLLÀ DEL LLINDAR DE LA PÀGINA EN BLANC”

Les parets de la cambra havien estat pintades pel mateix silenci.  Era com viure en un núvol on l’espiral del temps hagués deturat el seu el·líptic dibuixar. Tot era tan blanc i net...!

Definitivament, respirava claror.

Bones Festes 2014-2015

"Quin vol més elegant! Tot ell era una festa, les ales, les plomes i aquella netedat lleugera del silenci..."
Carme Rosanas 

"...i amb el silenci va teixir la randa de les ales."
Novesflors

"...que les seves mans no van poder, ni van voler, evitar agafar el pinzell i trencar aquella nuesa amb el vol del seu esperit blau..."

Artur

SILENCI

Recordo el tacte suau  i la veu amable que es repetia generosament. Em semblaven paraules oblidades; costava, d’entendre-les.

La serenor m’ensopia.  Dintre la cripta del cos, la ment romania abocada al no-res.

De nou, el tacte, el frec d’unes mans...

Recordo que em costà molt sobrevenir al silenci.

QUEDEM AL ZURICH? Abraçada a tu, vestia la teva olor

Recordo que ens menjàvem la boca, semblàvem dos ocells picotejant-nos a la terrassa del Zurich. 

Abraçada a tu, vestia la teva olor. Aquell estiu em vaig fer mans i mànegues de la teva camisa taronja. Em venia que ni caiguda del cel, de molt alt havia de caure perquè mira que m’anava gran... Jo, tan menuda com era!

Encaixats l’un en l’altre, resseguíem els carrers de la ciutat comtal, amb un plànol a la mà.  Riallers , jugàvem a estimar-nos de per vida.

El plànol, aviat, anà a parar al cul de la bossa.

Projecte de Gemma Sara. Aquí hi trobareu les bases.

EL PARE

EL PARE (Fragment de La Casa Cremada)

Record de fum

“M’agrada mirar-me al mirall quan vull recordar el pare. Deixo la ment en blanc mentre m’observo només els ulls, la resta es difumina. En la seva mirada s’hi perd el dia, cau bressolant-se lentament com una lleugera ploma d’au.  Cap fesomia, ni respir a la sang: tot s’atura! Hi ha una esquerda en el temps on germina el record, pren força i torna a la vida.  Durant aquest buit sense cor, ni artèries, ni batecs,  jo,  ja no sóc jo.

Indòcil, torno al cos, i el perdo a ell, fil enllà de la memòria. La seva noblesa encara s’emmiralla, esgrogueïda, en el meu iris sec, com un record de fum.

Recordo la seva mort, es va esfullar com una flor. “ 

LA NIT MÉS LLARGA

LA NIT MÉS LLARGA (Fragment de La Casa Cremada)

Recordo que el cor gemegava absència: ni flors blanques, ni rocs, ni lluna. Era temps de silencis intermitents que punyien com agulles. A estones, despertava dins l’ombra, esquinçant la nit. El rellotge funcionava a deshora, no sabria dir si anava endavant o cap enrere.  Sort en tenia d’ella, asseguda als peus del llit amb una criatura als braços. Fugaç al tacte, romania immòbil. No creuàrem cap paraula, la seva presència m’assossegava el respir.  

La figura maternal de la dona m’acompanyà tota la nit. 

CITA A CEGUES

CITA A CEGUES (fragment de La Casa Cremada)

 El terrat encara crema. Llògicament, la inventiva supleix als records.

"Recordo que aquell dia feia vent i els cabells se’m van esbullar per tota la cara. No tenia prou mans per fer-los fora. També recordo que amb la mirada cercava el mar com si fos una gavina i m’hi volgués donar a la fuga amb una volada. De no existir el blau del mar tan a la vora, l’ombra d’un sospir se m’hagués endut cel endins.

Caminàrem durant una estona pel passeig. Remor al fons de la platja, les paraules defugien la conversa. No recordo ni abandó ni tendresa, ni cap impuls ardent que ens arrossegués a emmudir-nos els llavis l’un a l’altre.

La mar, esbraveïda, aixecava onades a l’alçada de la meva inquietud. L’escuma del desig s’havia fos sobre un llenç de pedra. Vam travessar el port, potser intentant trobar una mica de recer... Els vaixells tentinejaven”.            

NIT DE JAZZ I LLUNA (Emoció III)

NIT DE JAZZ I LLUNA (Fragment de La Casa Cremada)

No vull oblidar, per molt dolç que sigui l’oblit

“Ens esperava el jazz, una nit platejada de música i lluna. No buscava l’amor. Recordo el dia abans, el telèfon de casa, i les meves paraules que em mal sonaren només pronunciar-les. Hi vaig posar tot l’èmfasi, i de retruny aquest toc, entre teatral i poètic, que mai m’abandona:  “ Tinc el cor endurit –et vaig dir-, i la primavera ja no floreix en el meu jardí”. Et vas fer un tip de riure, encara rius ara.

Només arribar, aquell local em va semblar un quadre d’en Hooper. Pregonava pinzellades de vermell, flaire de desinfectant i certa tristesa; una ampolla mig buida sobre la barra, i la cambrera al fons a l’espera de clients assedegats d’alcohol, també de paraules còmplices.

Quan vam donar cabuda a la música, a les veus cantants,  als peus que ballen sols i porten el compàs amb un espetegar de dits...  tu i jo, que encara portaven la lluna tatuada al rostre, amb tot de mirades, ja ens anunciàvem rutes noves.

Les paraules posen llum al record. Des d’aquí, el meu far, veig més clar el camí. Tot i que la memòria crema, hi ha un fil de tendresa que ens uneix més que els petons, que arribaren tardans esculpint  les roques.

Tindré cura, amor, el teu record mai destil·larà rosada.”