GINO-ART

Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



dilluns, 27 de febrer de 2012




La Mireia havia vist partir al seu pare, li costà cinc dies acomiadar-se’n. Com qui no vol deixar la son, el pare s’esmunyí del seu costat amb els ulls tancats. A sobre el llit quedaren les sabates i el vestit. Va deixar una escletxa d’obscuritat, un forat petit que ella mantenia obert amb el dit ben encaixat com un tap, o més ben dit, com si fos un trosset de fil nuat a part i part del buit per recordar el camí. Al principi tenia por de traure’n el dit. Amb el temps, el forat l’anà engolint.