La Mireia havia vist partir al seu pare, li costà cinc dies acomiadar-se’n. Com qui no vol deixar la son, el pare s’esmunyí del seu costat amb els ulls tancats. A sobre el llit quedaren les sabates i el vestit. Va deixar una escletxa d’obscuritat, un forat petit que ella mantenia obert amb el dit ben encaixat com un tap, o més ben dit, com si fos un trosset de fil nuat a part i part del buit per recordar el camí. Al principi tenia por de traure’n el dit. Amb el temps, el forat l’anà engolint.