Seqüències de platja



La nena de la tovallola del costat
ja torna amb una bossa de patates fregides a les mans.
- ¡Niña,  no pises la toalla!
Una vespa la persegueix,
va amb ella a tot arreu.
- ¡Niña, que te va a picar!
Sense deixar anar la bossa de patates
la nena corre
direcció al mar.



Recordar-te sense accents

El temps
ha netejat els prestatges
de plats trencats i
conillets blancs*.

Ni un sospir a l'aire:
ha plogut massa.

(*Fent referència a “Carta a una senyoreta a París” de Julio Cortázar, on l'angoixa del personatge que escriu la carta es materialitza en conillets que no para de vomitar i desa durant el dia dintre d’un armari. Des que vaig llegir aquest conte, els conillets tenen per a mi una simbologia molt més àmplia.)

L’adéu formava part de la seva vida

S’ho mirava tot com si el futur ja fos passat i l’ara només un miratge, tan breu com inaccessible.

L’aeroplà de paper creuà tota l’estança.  Uns mots oblidats prengueren forma inesperadament.  El seu vol  fou com un llumí encès, obrí  nous camins. De vegades passa, sense saber com ni perquè de la llum emergeixen lletres i allà on hi havia ombres ara hi ha mots,  nous camins embastats de tipografies noves:  un nou alenar.

La Mireia havia vist partir al seu pare, li costà cinc dies acomiadar-se’n. Com qui no vol deixar la son, el pare s’esmunyí del seu costat amb els ulls tancats. A sobre el llit quedaren les sabates i el vestit. Va deixar una escletxa d’obscuritat, un forat petit que ella mantenia obert amb el dit ben encaixat com un tap, o més ben dit, com si fos un trosset de fil nuat a part i part del buit per recordar el camí. Al principi tenia por de traure’n el dit. Amb el temps, el forat l’anà engolint.