GINO-ART
Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.
Hay algo serio y roto
que quedó por pasar
a un centímetro de mi boca,
rozando apenas los labios.
Más allá de lo perdido
ya no anidaron las aves
y los girasoles
quedaron por siempre quietos.
L’adéu formava part de la seva vida
 |
S’ho mirava tot com si el futur ja fos passat i l’ara només un miratge, tan breu com inaccessible. |
Abans de tancar l'ordinador, veig que s'acaba d'actualitzar el teu blog.
ResponEliminaVinc i em sembla una gran sort, ja que m'enduc aquest a imatge preciosa, aquest a mirada i unes paraules trasbalsadores, per pensar-hi una bona estona...
Gràcies guapa, una abraçada.
Gràcies a tu, Carme. Els teus comentaris sempre són un regal. Una abraçada.
EliminaTens un obsequi al meu blog (http://calpurni.blogspot.com/)
ResponEliminaSalut.
Gràcies per pensar en mi. Salutacions.
EliminaÉs ben bé Gino-art.
ResponEliminaI trasbalsa.
Jordi,
EliminaEstàs millor? ;) Petonets.
Per pensar, sí, com ja han dit altres comentaristes anteriors.
ResponEliminaÉs bona cosa, això de pensar. Però no ens capfiquem. Gràcies per acompanyar-nos.
Eliminaòstres Maijo, dibuixes molt i molt bé!!! jo que a vegades ho intento, quan veig els teus treballs caic de cul a terra!!! Petonets!
ResponEliminaAi, Alba! Que t'he vist.caient i se m'ha escapat.el riure. Tu també ho fas molt bé. Una abraçada.
EliminaEi Maijo, molt bona aquesta nova proposta visual, endavant amb ella.
ResponEliminaPetonets!
Gràcies, guapa. Va com va, això. Petonets.
EliminaÉs molt curiós l'efecte que fa la mirada del noiet (noieta?), que en la imatge completa dela cara és molt dolça i en l'ampliació que has posat a la capçalera del bloc sembla més somiadora (potser perquè s'amaga el somriure). I aquesta impressió encara s'accentua llegint el text: algú que no solament entén que el present és massa inaprehensible en la seva brevetat (el que ja ha marxat quan ha arribat, el que mai no hi és), sinó que fins i tot ja transcendeix el futur, i va més enllà... Molt interessant la col·laboració del Manu Chao, vaja!-)
ResponEliminaCom m'agraden les teves crítiques! Petonets, Eduard. I gràcies.
EliminaLa mirada es maravillosa, tiene una profundidad o un sesgo melancólico, no sé, pero con la canción de Manu se vuelve algo tiernísimo. Un abrazo.
ResponEliminaEstoy encantada de que te guste. Tus palabras me llegan al corazón. Hasta pronto.
EliminaFelicitats!
ResponEliminaGràcies. Ii a tu, per.descomptat.
Eliminacom sempre, les teves reflexions en imatges em desperten sentiments. Salutacions.
ResponEliminaM'animes molt. Fins aviat.
ResponEliminaDes de la serenitat observa el vaivé de la vida...preciós dibuix
ResponEliminaGràcies, Rosana.
EliminaAquest dibuix és tan bonic...és com si fores tú. Besets
ResponEliminaQue guapa, Rosana. Petonets.
ResponElimina