Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.
Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.
Abans de tancar l'ordinador, veig que s'acaba d'actualitzar el teu blog.
ResponSuprimeixVinc i em sembla una gran sort, ja que m'enduc aquest a imatge preciosa, aquest a mirada i unes paraules trasbalsadores, per pensar-hi una bona estona...
Gràcies guapa, una abraçada.
Gràcies a tu, Carme. Els teus comentaris sempre són un regal. Una abraçada.
SuprimeixTens un obsequi al meu blog (http://calpurni.blogspot.com/)
ResponSuprimeixSalut.
Gràcies per pensar en mi. Salutacions.
SuprimeixÉs ben bé Gino-art.
ResponSuprimeixI trasbalsa.
Jordi,
SuprimeixEstàs millor? ;) Petonets.
Per pensar, sí, com ja han dit altres comentaristes anteriors.
ResponSuprimeixÉs bona cosa, això de pensar. Però no ens capfiquem. Gràcies per acompanyar-nos.
Suprimeixòstres Maijo, dibuixes molt i molt bé!!! jo que a vegades ho intento, quan veig els teus treballs caic de cul a terra!!! Petonets!
ResponSuprimeixAi, Alba! Que t'he vist.caient i se m'ha escapat.el riure. Tu també ho fas molt bé. Una abraçada.
SuprimeixEi Maijo, molt bona aquesta nova proposta visual, endavant amb ella.
ResponSuprimeixPetonets!
Gràcies, guapa. Va com va, això. Petonets.
SuprimeixÉs molt curiós l'efecte que fa la mirada del noiet (noieta?), que en la imatge completa dela cara és molt dolça i en l'ampliació que has posat a la capçalera del bloc sembla més somiadora (potser perquè s'amaga el somriure). I aquesta impressió encara s'accentua llegint el text: algú que no solament entén que el present és massa inaprehensible en la seva brevetat (el que ja ha marxat quan ha arribat, el que mai no hi és), sinó que fins i tot ja transcendeix el futur, i va més enllà... Molt interessant la col·laboració del Manu Chao, vaja!-)
ResponSuprimeixCom m'agraden les teves crítiques! Petonets, Eduard. I gràcies.
SuprimeixLa mirada es maravillosa, tiene una profundidad o un sesgo melancólico, no sé, pero con la canción de Manu se vuelve algo tiernísimo. Un abrazo.
ResponSuprimeixEstoy encantada de que te guste. Tus palabras me llegan al corazón. Hasta pronto.
SuprimeixFelicitats!
ResponSuprimeixGràcies. Ii a tu, per.descomptat.
Suprimeixcom sempre, les teves reflexions en imatges em desperten sentiments. Salutacions.
ResponSuprimeixM'animes molt. Fins aviat.
ResponSuprimeixDes de la serenitat observa el vaivé de la vida...preciós dibuix
ResponSuprimeixGràcies, Rosana.
SuprimeixAquest dibuix és tan bonic...és com si fores tú. Besets
ResponSuprimeixQue guapa, Rosana. Petonets.
ResponSuprimeix