ha netejat els prestatges
de plats trencats i
conillets blancs*.
Ni un sospir a l'aire:
ha plogut massa.
(*Fent referència a “Carta a una senyoreta a París” de Julio Cortázar, on l'angoixa del personatge que escriu la carta es materialitza en conillets que no para de vomitar i desa durant el dia dintre d’un armari. Des que vaig llegir aquest conte, els conillets tenen per a mi una simbologia molt més àmplia.)
Quin conillet més bonic...
ResponEliminasegur que aquest no vomita...
Dóna molta placidesa que el temps ho hagi netejat tot...
El que vomitava conillets era el protagonista del conte. Em penso que m'he deixat una coma.
ResponEliminaSí que és agradable en alguns aspectes que passi el temps. Petonets.
Qué bello cuento de Cortázar, que ha dado para el delirio de los exégetas, que bella ilustración y el paratexto. Un abrazo.
ResponEliminaCuando el denominador común es literatura de la buena las distancias se acortan. Un abrazo, Darío, y las gracias por tu amable comentario.
EliminaQuin post tan bonic, a propòsit d'un conte de Cortázar, un conte que no conec i que deu ser, pel que contes, molt interessant.
ResponEliminaHo és, novesflors. El trobaràs entre "El perseguidor y otros cuentos". Un llibre que no s'oblida mai. Gràcies.
EliminaBuscaré el conte perquè aquest no recordo haver-lo llegit tot i tenir tots els seus contes...Però en té tants!
ResponEliminaMagnífic apunt com sempre, Maijo. I preciosa il·lustració que vés per on em durà a anar a buscar-lo!
Una abraçada, bonica!
És cert! En Cortázar ens va il.lustrar la vida amb els seus contes. A mi m'agrada rellegir-los de quan en quan i sempre en faig noves lectures.
EliminaGràcies. Petonets.
Doncs aquest conillet no fa pinta de vomitar gaire... és molt rebonic!!! ^^
ResponElimina:)
Eliminat'ha quedat molt maco el conillet... tot i que he de confessar que m'agraden més pintats... no soc gaire jo d'animals, no...
ResponEliminaA mi m'agraden pintats també, no en menjaria mai de conill. Petonets, Kira.
EliminaL'animalet t'ha quedat preciós. Et felicito. Un petó.
ResponEliminaGràcies, Jordi. Petonet.
EliminaPreciós el dibuix i el bloc. Felicitats!
ResponEliminaGràcies, Núria. Aquí ens trobaràs!
EliminaPreciós dibuix, preciós poema, que estic segur que haurien emocionat Cortázar.
ResponEliminaJo fa temps que no el rellegeixo, però és veritat que sempre et sorprèn amb visions noves dels seus textos. El que sí he fet darrerament és seguir tot el material inèdit que es va publicant, que novament treu conills sorprenents del barret del gran màgic.
M'encanta això que dius. Així que hi ha material inèdit?
EliminaGràcies, Eduard!
Un exemple és la correspondència amb els Jonquières. Ho vaig tractar al bloc: http://antiartistes.blogspot.com/2011/04/carta-de-julio-dorita-cartas-los.html
EliminaGràcies a tu!
Ja hi he anat. Molt interessant, Eduard!
EliminaAixò deu voler dir que l'angoixa ha minvat o ja no hi és... Quin benestar!
ResponEliminaBon dia de dilluns, Maijo.
Arriben bons temps amb les bones hores. Bona setmana, Gemma. Una abraçada de dilluns.
EliminaPreciosas y delicadas ilustraciones, me encantan.
ResponEliminaGracias, Sergio. A mi me encanta tu comentario.
EliminaTorna a ser un quadre poèticament exquisit.
ResponEliminaJa et trobava faltar! No sé si realment me'ls mereixo aquests aplaudiments... :)
Elimina