Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



dilluns, 6 de febrer de 2012

El senyor Quim i la senyora Esperança



Surten a passeig abans de sopar.
El marit és prim, tot un figurí.
La muller és alta, una donassa.
Semblen sortits de la capsa,
amb somriure de mudar.

I. G.

6 comentaris:

  1. Com diria la meva padrina... "Goita'ls què flamencs!"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben guapos i ben plantats...

      Que bonic això del somriure de mudar

      Elimina
  2. I ben polits i contents surten a passejar...un quadre molt bonic!

    ResponElimina
  3. És excel·lent, aquest "somriure de mudar".

    ResponElimina
  4. Sortir de la capsa de tant en tant convé.

    ResponElimina
  5. Hi ha qui no se n'oblida mai del somriure, és el que més muda. Una abraçada a tots.

    ResponElimina

Seguidors