Translate

GINO-ART

Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Hay algo serio y roto que quedó por pasar a un centímetro de mi boca, rozando apenas los labios. Más allá de lo perdido ya no anidaron las aves y los girasoles quedaron por siempre quietos.

dissabte, 20 de desembre del 2014

“MÉS ENLLÀ DEL LLINDAR DE LA PÀGINA EN BLANC”



Les parets de la cambra havien estat pintades pel mateix silenci.  Era com viure en un núvol on l’espiral del temps hagués deturat el seu el·líptic dibuixar. Tot era tan blanc i net...!

Definitivament, respirava claror.

Bones Festes 2014-2015










"Quin vol més elegant! Tot ell era una festa, les ales, les plomes i aquella netedat lleugera del silenci..."
Carme Rosanas 

"...i amb el silenci va teixir la randa de les ales."
Novesflors

"...que les seves mans no van poder, ni van voler, evitar agafar el pinzell i trencar aquella nuesa amb el vol del seu esperit blau..."

diumenge, 23 de novembre del 2014

SILENCI





Recordo el tacte suau  i la veu amable que es repetia generosament. Em semblaven paraules oblidades; costava, d’entendre-les.
La serenor m’ensopia.  Dintre la cripta del cos, la ment romania abocada al no-res.
De nou, el tacte, el frec d’unes mans...
Recordo que em costà molt sobrevenir al silenci.


dilluns, 10 de novembre del 2014

QUEDEM AL ZURICH? Abraçada a tu, vestia la teva olor





Recordo que ens menjàvem la boca, semblàvem dos ocells picotejant-nos a la terrassa del Zurich. 

Abraçada a tu, vestia la teva olor. Aquell estiu em vaig fer mans i mànegues de la teva camisa taronja. Em venia que ni caiguda del cel, de molt alt havia de caure perquè mira que m’anava gran... Jo, tan menuda com era!

Encaixats l’un en l’altre, resseguíem els carrers de la ciutat comtal, amb un plànol a la mà.  Riallers , jugàvem a estimar-nos de per vida.

El plànol, aviat, anà a parar al cul de la bossa.

dissabte, 8 de novembre del 2014

EL PARE



EL PARE (Fragment de La Casa Cremada)
Record de fum

“M’agrada mirar-me al mirall quan vull recordar el pare. Deixo la ment en blanc mentre m’observo només els ulls, la resta es difumina. En la seva mirada s’hi perd el dia, cau bressolant-se lentament com una lleugera ploma d’au.  Cap fesomia, ni respir a la sang: tot s’atura! Hi ha una esquerda en el temps on germina el record, pren força i torna a la vida.  Durant aquest buit sense cor, ni artèries, ni batecs,  jo,  ja no sóc jo.
Indòcil, torno al cos, i el perdo a ell, fil enllà de la memòria. La seva noblesa encara s’emmiralla, esgrogueïda, en el meu iris sec, com un record de fum.
Recordo la seva mort, es va esfullar com una flor. “ 


dimarts, 28 d’octubre del 2014

LA NIT MÉS LLARGA


LA NIT MÉS LLARGA (Fragment de La Casa Cremada)

Recordo que el cor gemegava absència: ni flors blanques, ni rocs, ni lluna. Era temps de silencis intermitents que punyien com agulles. A estones, despertava dins l’ombra, esquinçant la nit. El rellotge funcionava a deshora, no sabria dir si anava endavant o cap enrere.  Sort en tenia d’ella, asseguda als peus del llit amb una criatura als braços. Fugaç al tacte, romania immòbil. No creuàrem cap paraula, la seva presència m’assossegava el respir.  

La figura maternal de la dona m’acompanyà tota la nit.