Translate

GINO-ART

Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



dissabte, 8 de novembre del 2014

EL PARE



EL PARE (Fragment de La Casa Cremada)
Record de fum

“M’agrada mirar-me al mirall quan vull recordar el pare. Deixo la ment en blanc mentre m’observo només els ulls, la resta es difumina. En la seva mirada s’hi perd el dia, cau bressolant-se lentament com una lleugera ploma d’au.  Cap fesomia, ni respir a la sang: tot s’atura! Hi ha una esquerda en el temps on germina el record, pren força i torna a la vida.  Durant aquest buit sense cor, ni artèries, ni batecs,  jo,  ja no sóc jo.
Indòcil, torno al cos, i el perdo a ell, fil enllà de la memòria. La seva noblesa encara s’emmiralla, esgrogueïda, en el meu iris sec, com un record de fum.
Recordo la seva mort, es va esfullar com una flor. “ 


14 comentaris:

  1. Una il·lustració molt encertada i a la vegada ,hipnòtica !
    Com diu el text , nomès els ulls ...la resta es difumina....
    Fantàstic, maijo !

    ResponElimina
  2. Jo si mire els meus ulls al mirall també veig els del meu pare.

    ResponElimina
  3. Perfecte i sensible descripció del procés fugaç de recordar. De com emmirallar-se en la memòria és buidar el jo de contingut, desaferrar-te, per retornar al teu si interior amb el traç de la persona recordada.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho has entès perfectament, Jordi.
      ;-) Una abraçada cap El Far

      Elimina
  4. Blaus entre ataronjats i marrons, ulls com cercles que s'enreden en el temps fins a la il·lusió del no-temps. Allà on potser el record germina més que la memòria, més que el que el fil fràgil de la memòria implica. Potser hi hagi veritats que s'entesten a escapar-nos sempre, entre les mans, entre les esquerdes, dissipant-se inexorablement quan tornem al cos.
    Aquest text que va revelant-se i empeltant-se d'il·lustracions on línia i color suggereixen més que no descriuen, té la sinuosa i esquiva materialitat de la poesia . Ens ve a fragments que potser tendiran a compondre un ric trencadís de colors i memòries?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja m'agradaria compondre, com tu dius tan amablement, un ric trencadís de colors i memòries! Si més no, aquesta és la idea.
      Agraïda, Eduard.

      Elimina
  5. Els teus ulls són tana bonics, Maijo, que n'hauràs heredat l'essència de la seva mirada.
    Fa dies que pensava en tu...
    Un petó, noieta...
    Ell et somriu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em somriu quan somric jo. Gràcies, Marta. Una abraçada i un petonet.

      Elimina
  6. Gairebé el podria fer meu aquest text, tant recent com tinc la mort del meu pare, els records a flor de pell i la seva mirada perduda i cansada tant present...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sap greu, Laura T. Marcel. Hi ha sentiments que ens uneixen. El meu condol.

      Elimina
  7. uff..., s'esfuma con una flor, arriba al cor. M'agraden molt aquest dibuix ple de traç ferm i moviment. Un abraç Maijo.

    ResponElimina
  8. És un gravat, Rosana. A mi m'arriba la teva força! Una abraçada.

    ResponElimina