GAT PETÓ

 

 

Si tu vols,

si em deixes...

et dibuixaré petons

per tot el cos.

“MÉS ENLLÀ DEL LLINDAR DE LA PÀGINA EN BLANC”

Les parets de la cambra havien estat pintades pel mateix silenci.  Era com viure en un núvol on l’espiral del temps hagués deturat el seu el·líptic dibuixar. Tot era tan blanc i net...!

Definitivament, respirava claror.

Bones Festes 2014-2015

"Quin vol més elegant! Tot ell era una festa, les ales, les plomes i aquella netedat lleugera del silenci..."
Carme Rosanas 

"...i amb el silenci va teixir la randa de les ales."
Novesflors

"...que les seves mans no van poder, ni van voler, evitar agafar el pinzell i trencar aquella nuesa amb el vol del seu esperit blau..."

Artur

SILENCI

Recordo el tacte suau  i la veu amable que es repetia generosament. Em semblaven paraules oblidades; costava, d’entendre-les.

La serenor m’ensopia.  Dintre la cripta del cos, la ment romania abocada al no-res.

De nou, el tacte, el frec d’unes mans...

Recordo que em costà molt sobrevenir al silenci.

QUEDEM AL ZURICH? Abraçada a tu, vestia la teva olor

Recordo que ens menjàvem la boca, semblàvem dos ocells picotejant-nos a la terrassa del Zurich. 

Abraçada a tu, vestia la teva olor. Aquell estiu em vaig fer mans i mànegues de la teva camisa taronja. Em venia que ni caiguda del cel, de molt alt havia de caure perquè mira que m’anava gran... Jo, tan menuda com era!

Encaixats l’un en l’altre, resseguíem els carrers de la ciutat comtal, amb un plànol a la mà.  Riallers , jugàvem a estimar-nos de per vida.

El plànol, aviat, anà a parar al cul de la bossa.

Projecte de Gemma Sara. Aquí hi trobareu les bases.

EL PARE

EL PARE (Fragment de La Casa Cremada)

Record de fum

“M’agrada mirar-me al mirall quan vull recordar el pare. Deixo la ment en blanc mentre m’observo només els ulls, la resta es difumina. En la seva mirada s’hi perd el dia, cau bressolant-se lentament com una lleugera ploma d’au.  Cap fesomia, ni respir a la sang: tot s’atura! Hi ha una esquerda en el temps on germina el record, pren força i torna a la vida.  Durant aquest buit sense cor, ni artèries, ni batecs,  jo,  ja no sóc jo.

Indòcil, torno al cos, i el perdo a ell, fil enllà de la memòria. La seva noblesa encara s’emmiralla, esgrogueïda, en el meu iris sec, com un record de fum.

Recordo la seva mort, es va esfullar com una flor. “