Amb el pinzell a la mà creuo l’estança i el llenç, conscient que també creuo aquest dia i no hi ha volta enrere.
Hay algo serio y roto
que quedó por pasar
a un centímetro de mi boca,
rozando apenas los labios.
Más allá de lo perdido
ya no anidaron las aves
y los girasoles
quedaron por siempre quietos.
Des dels fanals cau surant una atmosfera groga que atrapa els bancs solitaris. Tots no dormen.
Resplendeix una finestra amb tonalitats blaves sorgides d’una pantalla extraplana. I darrere aquell balcó obert una dona camina nerviosa, telèfon en mà.
Tots no dormen.
Una sirena creua la ciutat com un crit ferit que anunciés un dolor. Algú camina ràpid i un portal l’engoleix, mentre els seus passos porucs ressonen al carrer. S’encén un llum a l’escala i una ombra recorre el vestíbul.
Tots no dormen.
Dos feixos lluminosos s’apropen i gira la cantonada un vehicle que esberla els bassals foscos i aixeca una remor de pluja.
A dalt la lluna veu i calla I deixa la nit passar. I. Ginovart