Amb el pinzell a la mà creuo l’estança i el llenç, conscient que també creuo aquest dia i no hi ha volta enrere.
Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.
Alza tu mano y tocarás el borde del abismo, la verde hierba y el sol que la hace verde, verde rozará las yemas de tus dedos invitándote a salir. Acepta, abajo sólo hay fango, arriba te espera, como siempre, la primavera.
MªCarmen, És molt bonic. Tens tanta raó! Per quin motiu deixem de veure la llum, quan la portem a dintre? Com diu Onatge, tocar fons de vegades és necessari per començar de nou. Ara mateix, veig molts fars que m'il·luminen, un d'ells ets tu. Gràcies per ser-hi. Una abraçada il·luminada.
Cada nit pot ser diumenge,
ResponEliminade vegades la foscor només
és un núvol de felicitat
que no ens deixa veure...
La lluna a cops
li agrada jugar...
L'ombra, de tant en tant
se'n va amb la llum...
La mà, potser no va caure,
només va anar a pendre l'aire.
Tocar fons, de vegades
és bo, és com recomençar de nou...
Una abraçada en la nit del diumenge.
onatge
Alza tu mano
ResponEliminay tocarás el borde del abismo,
la verde hierba
y el sol que la hace verde, verde
rozará las yemas de tus dedos
invitándote a salir.
Acepta,
abajo sólo hay fango,
arriba te espera, como siempre, la primavera.
julio
Onatge, llegir-te és com posar ordre, cada pensament a una prestatgeria. O com posar esparadrap a una ferida, quan t'he fet lectura, estic com nova.
ResponEliminaUna abraçada lluminosa de dilluns al matí.
Julio, tu poema es una escalera hacia el cielo.
Gracias.
maijo
Gràcies maijo per les teves paraules, per un moment m'has fet sentir com una farmaciola...
ResponEliminaSalut i bon fons.
onatge
Esta noche, noche de domingo
ResponEliminaoscureció antes porque tu no espabilaste
te quedaste en la oscuridad
quieta.... escuchando tu dolor
Te conozco, y ese fondo del que hablas
no lo veo en ti... ¿Por qué lo ves tú?
No te engañes, esa luna, luna de papel
eres tú, tú, y nadie más que tú.
Mueve tu mano, agitala al viento
mira tu obra, y volverás a sentir ....
lo que tuviste... al menos una vez.
Mª Carmen
MªCarmen,
ResponEliminaÉs molt bonic. Tens tanta raó! Per quin motiu deixem de veure la llum, quan la portem a dintre? Com diu Onatge, tocar fons de vegades és necessari per començar de nou. Ara mateix, veig molts fars que m'il·luminen, un d'ells ets tu.
Gràcies per ser-hi.
Una abraçada il·luminada.
maijo