No en tinc de poemes d’Amor,
vaig deixar de creure-hi fa temps.
Sé que l’Amor no ho venç tot i
que no és cec
només una mica miop,
que li falten dents
i té la llengua molt llarga.
Que està grassonet,
li costa caminar,
i coixeja sempre.
A mi l’Amor no m’enganya,
li agrada parlar en francès
i dir-me tot melós “Je t’aime”.
Però si se t’apropa molt,
si et vol fer un petó...
li fa pudor la boca.
vaig deixar de creure-hi fa temps.
Sé que l’Amor no ho venç tot i
que no és cec
només una mica miop,
que li falten dents
i té la llengua molt llarga.
Que està grassonet,
li costa caminar,
i coixeja sempre.
A mi l’Amor no m’enganya,
li agrada parlar en francès
i dir-me tot melós “Je t’aime”.
Però si se t’apropa molt,
si et vol fer un petó...
li fa pudor la boca.
És veritat. L'amor de vegades va amb bastó té la targeta de crèdit caducada fa rots i no es renta les mans, té les dents grogues no s'afaita i punxa com un fregall..., perd el bon humor de seguida, es creu que ell és el món... L'amor és un poema? Ho pregunto per si algú ho sap... L'amor és una cançó un alè de vent la rosada de la primavera, el fred de la solitud, el silenci de la cambra buida, és la metàfora que ens forada el cor, la mirada qe dura una fracció de fracció i que ens acompanya tota la vida. Ai! Amor és la pluja que ens fertilitza el cos solitari, però cada primavera floreixen les carícies verdes i madures dolces i aspres, és la flama que ens enlluerna en la foscor, la cendra del foc que encara no s'ha encès..., és el fred que tenim als peus, és el filferro d'espines als llavis tendres, és la companyia verge d'enganys..., és aquella veu que no ens parla, però que nosaltres sentim..., és el desig de viure, les llàgrimes que canten als nostres ulls, és el mar de l’etern viatge o el delta que penetra endins de nosaltres, els pètals d’aquella rosa..., l’absència que dorm al nostre coixí, el dolor del queixal corcat..., la tempesta sense paraigües, el poema de tardor, la gavina que no duu mai el missatge, l’aigua que ens fa venir més set...
ResponEliminaEn fi maijo, podria continuar, però si encara tenies el dubte de si estava boig o no... Ara en pots estar certa. Deu ser la posició de la lluna i el títol del teu poema...
Una abraçada amb rosa.
onatge
No ho sé si l’amor és un poema, però sé que quan s’està enamorat dels poemes se’n fan cançons. Cantem, ballem i perdem el sentit del ridícul. Després de llegir la teva primera descripció de l’amor, encara correria més (quina por), però que bonic la resta!
ResponEliminaEntenc que cal estar enamorat de la vida.
Boig, no t’hi veig, si de veritat fórem bojos, diríem que els bojos són els altres.
Sempre és un plaer llegir-te. Gràcies per les roses i per ser-hi.
Crec que no hauriem de jutjar l'amor encara que les nostres experiencies, totes, foren nefastes. L'amor esta per sobre de ser tan petitons com naltros.
ResponEliminaPerò no deixem mai de estar enamorats o d'intertar-ho. No corris Maijo si ha d'atraparte ho farà, a mi em va pasar.