Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



dilluns, 24 de març de 2014

MORT

Ombra als ulls,
gebre al cor,
pols de vidre a les venes.

Desprens un alè agre,
aleteges cristalls en cada vol.

Em cruspeixes amb fredor.

15 comentaris:

  1. Ostres, ostres, ostres... Una gran il.lustració, i també unes paraules crues, però ben reals.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Allà on hi ha mort també hi ha vida i em quedo amb això, no vull semblar massa pessimista.

      Elimina
  2. Sin miramientos ni piedad... UN abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Los humanos, sabemos de eso. Los políticos, más.

      Elimina
  3. glups... em fa por. Serà que em sento cuc? ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'això res, nena! És que ets una persona amb molta empatia. Petonets.

      Elimina
  4. Sobre mort o sobre vida, tant és, el teu llenguatge expressiu m'atrau.
    Bon dia, bonica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sóc un xic crua, però tinc una part molt simpàtica, que tu coneixes. De cap manera us vull deprimir. Aquests pensaments surten i fan cap al blog. Ves per on!
      Petonets.

      Elimina
  5. M'ha colpit aquest dibuix profundament, aquesta combinació de figura hiperrealista amb una altra no realista, de còmic, el contrast dur entre botxí i víctima, la fredor i duresa de l'au de presa que tan bé descriu el poema que l'acompanya i que és la veu de la víctima.
    Em desassossega també, i em duu reminiscències d'algun somni recent que també m'ha donat voltes per algun racó de la meva ment.
    La natura és així de crua, i la tendresa de la nostra visió, que aquí veiem en la imatge del pobre cuc, de vegades xoca abruptament contra aquesta realitat.
    Una abraçada,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Eduard. Aquest cuc insignificant, dibuixat de manera còmica, vol traure-li ferro al tema ;-)
      El teu acompanyament reconforta la cruesa del dibuix.
      Una abraçada cap a Reus.

      Elimina
  6. Versos que punxen, fan la fiblada que han de fer. Els sento, vibren en la carn. Són de veritat, Maijo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jordi. El dolor té això, punxa. La mort sempre és present, des d'abans del nostre pirmer plor. Em sorprenc, cada dia, de la nostra capacitat d'acceptació.
      Una abraçadeta dolça.

      Elimina
  7. Instint natural...,
    sense perversitat
    humana ni maldat,
    només la supervivència...

    onatge

    ResponElimina

Seguidors