Sóc un xic crua, però tinc una part molt simpàtica, que tu coneixes. De cap manera us vull deprimir. Aquests pensaments surten i fan cap al blog. Ves per on! Petonets.
M'ha colpit aquest dibuix profundament, aquesta combinació de figura hiperrealista amb una altra no realista, de còmic, el contrast dur entre botxí i víctima, la fredor i duresa de l'au de presa que tan bé descriu el poema que l'acompanya i que és la veu de la víctima. Em desassossega també, i em duu reminiscències d'algun somni recent que també m'ha donat voltes per algun racó de la meva ment. La natura és així de crua, i la tendresa de la nostra visió, que aquí veiem en la imatge del pobre cuc, de vegades xoca abruptament contra aquesta realitat. Una abraçada,
Gràcies, Eduard. Aquest cuc insignificant, dibuixat de manera còmica, vol traure-li ferro al tema ;-) El teu acompanyament reconforta la cruesa del dibuix. Una abraçada cap a Reus.
Gràcies, Jordi. El dolor té això, punxa. La mort sempre és present, des d'abans del nostre pirmer plor. Em sorprenc, cada dia, de la nostra capacitat d'acceptació. Una abraçadeta dolça.
Fort!
ResponEliminaOstres, ostres, ostres... Una gran il.lustració, i també unes paraules crues, però ben reals.
ResponEliminaAllà on hi ha mort també hi ha vida i em quedo amb això, no vull semblar massa pessimista.
EliminaSin miramientos ni piedad... UN abrazo.
ResponEliminaLos humanos, sabemos de eso. Los políticos, más.
Eliminaglups... em fa por. Serà que em sento cuc? ;-)
ResponEliminaD'això res, nena! És que ets una persona amb molta empatia. Petonets.
EliminaSobre mort o sobre vida, tant és, el teu llenguatge expressiu m'atrau.
ResponEliminaBon dia, bonica!
Sóc un xic crua, però tinc una part molt simpàtica, que tu coneixes. De cap manera us vull deprimir. Aquests pensaments surten i fan cap al blog. Ves per on!
EliminaPetonets.
M'ha colpit aquest dibuix profundament, aquesta combinació de figura hiperrealista amb una altra no realista, de còmic, el contrast dur entre botxí i víctima, la fredor i duresa de l'au de presa que tan bé descriu el poema que l'acompanya i que és la veu de la víctima.
ResponEliminaEm desassossega també, i em duu reminiscències d'algun somni recent que també m'ha donat voltes per algun racó de la meva ment.
La natura és així de crua, i la tendresa de la nostra visió, que aquí veiem en la imatge del pobre cuc, de vegades xoca abruptament contra aquesta realitat.
Una abraçada,
Gràcies, Eduard. Aquest cuc insignificant, dibuixat de manera còmica, vol traure-li ferro al tema ;-)
EliminaEl teu acompanyament reconforta la cruesa del dibuix.
Una abraçada cap a Reus.
Versos que punxen, fan la fiblada que han de fer. Els sento, vibren en la carn. Són de veritat, Maijo.
ResponEliminaGràcies, Jordi. El dolor té això, punxa. La mort sempre és present, des d'abans del nostre pirmer plor. Em sorprenc, cada dia, de la nostra capacitat d'acceptació.
EliminaUna abraçadeta dolça.
Instint natural...,
ResponEliminasense perversitat
humana ni maldat,
només la supervivència...
onatge