Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



dissabte, 28 de gener de 2012

Resiliència



Amb llicència d’armes
i bona punteria
li costa, a la tristesa,
desprendre’s del pit.

16 comentaris:

  1. Avui em reconeix el perfil!

    T'envio una abraçada i m'afegeixo acla teva sensació... l'entenc i la conec.

    I no es desprèn
    la tristesa del pit
    només pot fondre's
    i molt lentament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme. Ves per on, jo la sento com una caparra. Una abraçada tendra també per a tu.

      Elimina
  2. Deixa-la, no t'hi barallis massa, tampoc li facis massa cas; escolta-la però digues-li que no la voldràs sempre per companya, que a poc a poc te n'aniràs distanciant per agafar altres camins més calms. I, sobretot, maijo, comparteix-la. Compartida perd força i alleuja una mica.
    Una abraçada ben gran i saps on sóc!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fanalet, Només la teva llum, ja acompanya! Però no em queixo, la tristesa fa que es projecti una part de nosaltres desconeguda. La tristesa de quan en quan ens fa una visita i és aleshores quan cal portar a la pràctica el que hem aprés i ser més creatius que mai.
      "La companyia, Déu la volia!" S'agraeix, de veritat. Petonets.

      Elimina
  3. I a on va a parar tota aquella tristesa que un cop despresa del pit es manté ingràvida en algun punt indeterminat entre nosaltres i el no res?

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Gregori! Ara em penso que em vols fer volar una mica... Doncs, mira, penso que la tristesa pot ser com un núvol espés invisible als nostres ulls, però que s'arrapa al pit en hores baixes. Cal aixoplugar-se bé, perquè et mulla tots els sentits. S'ha de ventilar l'estada, obrir portes i finestres perquè hi entri la llum i no s'hi faci floridura. Quan la fas fora, es converteix en tempesta.

      Elimina
  4. Només el temps dilueix la tristesa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Novesflors,
      Sí, el temps i la voluntat, i si pot ser envoltar-se de noves flors.
      Una abraçada.

      Elimina
  5. Osties tia! ets una passada!!! les teves obres i les teves paraules em posen el pels de punta :)

    Petonàs enorme

    ResponElimina
  6. Un enorme petonàs per a la meva Maijo!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Gemma. Un altre petonet per a tu.

      Elimina
  7. JO també et done un abraç per compartir i diluir la tristesa, UN ABRAÇ

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Rosana. El remei funciona. Una abraçada.

      Elimina
  8. Goita!! l'altre dia un amic meu, que s'ha tret la carrera de psicòleg a la UOC, amb un Cum Laude em va dir i explicar perqué ell considerava que JO era un resilient... Ni l'havia sentit mai aquesta paraula i ara la torno a trobar. Al final n'haurem de fer una associació ... Tu aguanta que ni la tristesa dura per sempre ni l'alegria tampoc...
    Apa, fa, una cançoneta a cau d'orella...?

    ResponElimina
  9. Sempre fa una cançoneta a cau d'orella quan hi ha veus com la teva i trobadors com tu.

    ResponElimina

Seguidors