Amb el pinzell a la mà creuo l’estança i el llenç, conscient que també creuo aquest dia i no hi ha volta enrere.
Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.
Des dels fanals cau surant una atmosfera groga que atrapa els bancs solitaris. Tots no dormen.
Resplendeix una finestra amb tonalitats blaves sorgides d’una pantalla extraplana. I darrere aquell balcó obert una dona camina nerviosa, telèfon en mà.
Tots no dormen.
Una sirena creua la ciutat com un crit ferit que anunciés un dolor. Algú camina ràpid i un portal l’engoleix, mentre els seus passos porucs ressonen al carrer. S’encén un llum a l’escala i una ombra recorre el vestíbul.
Tots no dormen.
Dos feixos lluminosos s’apropen i gira la cantonada un vehicle que esberla els bassals foscos i aixeca una remor de pluja.
A dalt la lluna veu i calla I deixa la nit passar. I. Ginovart