LLegir el llibre Una vegada va ser estiu la nit sencera d'Elisabet Riera, m'ha fet com de mirall. Ha posat paraules a la meva història com jo no he sabut fer. El llibre, de narració poètica, és d'una sensibilitat exquisida.
Aquest blog només ha estat testimoni de pensaments, il·lustrats amb paraules i pintures. Així ja ens hem entès bé i ens ha permès debatre i socialitzar. Aquí ho he anat abocant tot com ho faria en un diari personal, potser no tan explícitament perquè anava dirigit a vosaltres, però sí alliberador. Aquest blog ha respirat i bategat amb mi sense pors ni autocrítiques massa severes i ha crescut al temps que jo també ho feia.
Avui us presento un poema visual, treballat ja fa quatre anys mentre rebia quimioteràpia. No era la primera vegada. Gairebé era una nena quan el primer "cranc" (tal com ho anomena la narradora de la novel·la) començà a obrir-se camí. Jo l'he anomenat "cuc", "monstre", "fera", depenent de com atacava i del nou aspecte que prenia (aquí també en parlava MORT). He sentit la vida i la mort compartint peixera i així us ho expressava en aquest post LA GESTACIÓ DEL TEMPS.
Artísticament parlant hagués pogut anar diferent, millor. Però també l'art ha estat motiu i instrument de superació. Soc prou feliç.
Com sempre, us agraeixo el voste acompanyament. Junts fem camí.
Us deixo aquest enllaç per si us complau visitar-me a Instagram.
