
Des dels fanals cau surant
una atmosfera groga
que atrapa els bancs solitaris.
Tots no dormen.
Resplendeix una finestra
amb tonalitats blaves
sorgides d’una pantalla extraplana.
I darrere aquell balcó obert
una dona camina nerviosa,
telèfon en mà.
Tots no dormen.
Una sirena creua la ciutat
com un crit ferit
que anunciés un dolor.
Algú camina ràpid
i un portal l’engoleix,
mentre els seus passos porucs
ressonen al carrer.
S’encén un llum a l’escala
i una ombra recorre el vestíbul.
Tots no dormen.
Dos feixos lluminosos s’apropen
i gira la cantonada un vehicle
que esberla els bassals foscos
i aixeca una remor de pluja.
A dalt la lluna veu i calla
I deixa la nit passar.
I. Ginovart

