Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



diumenge, 22 de maig de 2016




A les golfes de la casa
hi ha una ànima engabiada,
que amb pinzells acolorits
pinta l'esfera salada.

La pintora vigila el mar,
l'observa en cada tonalitat.
Divisa llenços blancs i
lluminosos punts daurats.

Siguin olis o aquarel·les
amb semblança de postals,
siguin banyistes que xerren
o tranquils caminants.

A la tela es confon el traç
d'un aleteig d'infants,
i la remor de les barques
és màgia, pura gràcia 
d'unes mans pintant.

                           Imma Ginovart

4 comentaris:

  1. On no arriba la pintura hi arriben les paraules. O viceversa.
    Resumint: es complementen.

    ResponElimina
  2. Si està engabiada i fa el que fa , imaginat què farà si l'alliberen !!
    Felicitats !!

    ResponElimina
  3. Aquestes senyores, estan de molt bon veure, sembla que els ocells se n'han enamorat...A les golfes sempre si amaguen records, sobretot si des de la finestra es veu el mar!
    Tot plegat màgia , com dius tu.
    Petonets.

    ResponElimina
  4. Veig que l'Imma també s'estima molt la pintora.

    ResponElimina

Seguidors