Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



dimarts, 31 de maig de 2011

LA DIFERÈNCIA ESTÀ EN NOSALTRES


Hi ha qui s'hi llença voluntàriament. I li agrada!



Hi ha qui sempre, sempre, necessita una empenta.



Hi ha qui s'ofega en un vas d'aigua.



Hi ha a qui li agrada submergir-se.



Hi ha qui es queda a la superfície...





... i juga a surar i no mullar-se gaire.


20 comentaris:

  1. I hi ha dibuixos que retraten, des del somriure, totes les maneres d'entrar ... al mar :)

    ResponElimina
  2. Al mar, al mar... Al maaaaaaaaaaaarr!
    Molt bona, Òscar!

    ResponElimina
  3. Boníssim post maijo! M'ha agradat moooolt!

    I la teva cançoneta del comentari també!

    ResponElimina
  4. En tot cas el que no val és quedar-se a esperar a fora, llancem-nos a l'amor, mullem-nos, que si fa falta sempre hi haurà una mà que ens trague i ens asseque...bonica hitòria Maijo!

    ResponElimina
  5. Gràcies, Carme.
    Seguiré cantant fins al proper post.

    ResponElimina
  6. Gràcies Rosana.
    Justament així, com tu dius, participant, fem que la història continuï.

    ResponElimina
  7. Maijo!!!
    Preciosos, exquisits!!
    Uau, m'encanten!

    Petons

    ResponElimina
  8. Quin entusiasme, Gemma!
    Gràcies. Petonets.

    ResponElimina
  9. No sempre darrere hi ha el dimoni! M'ha agradat la teva història: creativa, inspiradora, provocadora...

    Petonets,
    Imma

    ResponElimina
  10. Glups! Tens raó. Això ja són les meves ulleres que porten massa diòptries o l'instint maternat massa desenvolupat i veig dimonis per tot arreu.

    Gràcies,Imma.

    ResponElimina
  11. Puc comprendre els que necessiten una espenta i els que s'ofeguen en un got d'aigua, però els que no es mullen, no puc amb ells.

    Bonica entrada.

    ResponElimina
  12. Jpmerch,
    Entenc que te n'has trobat i parles des de l'experiència. En qüestió d'amor tot és prou perillós. Hi ha qui pateix estupidesa emocional tota una vida i només arriba a mullar-se la punta... del peu.

    ResponElimina
  13. m'ha encantat! lograt amb senzillesa extrema!

    ResponElimina
  14. Jo acostumo a llençar-m'hi i després...:)
    Una felicitació immensa pels dibuixos i que puguem deixar de banda l'estupidesa emocional!

    ResponElimina
  15. Fanaleeeeeet!
    Entenc que ha d'existir de tot, però cuida't de l'estupidesa emocional, que s'apega. No hi ha res com apartar-se'n.
    Així que tu ets dels que s'hi llencen solets :) Doncs, vigila que la piscina tingui aigua!
    Gràcies.

    ResponElimina
  16. És una autocaricatura, crec. Exagerats els trets, com tota bona caricatura, però enviant-nos un somriure obert dins una postura cautelosa. No mullar-se... gaire, i amb un bon salvavides.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho havia pensat. Si és autocaricatura, va sorgir sense pensar-hi. Però fa cinc anys d'això, ara ja ni m'apropo al mar :-)

      Elimina
  17. doncs ha arribat l'hora de mullar-se, Maijo! Fixa't bé qui t'ho diu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí! M'ho diu una que es mulla cada dia :-D

      Elimina

Seguidors