Sostinc a les mans el primer exemplar dedicat i signat per l’editor. Podria semblar un moment idíl·lic, però els records no sempre ho són. Només una edició de 1.000 exemplars va sobreviure al pas del temps. Han passat vint-i-quatre anys i, entre moltes altres coses, també ha quedat enrere la persona que jo era. Tot i això, en mantinc l’essència… i diria que millorada.
Imma Ginovart hi narra una història amable i costumista: les vacances d’estiu d’una nena, Carolina, a casa dels avis, enmig dels escenaris paradisíacs del delta de l’Ebre. Aquest llibre té un interès especial per a nosaltres. Hi ha un paral·lelisme evident amb les nostres vivències: noms de personatges, llocs, detalls… Molts elements que em van permetre il·lustrar les paraules d’Imma anant més enllà, rascant en els meus propis records i recreant-los amb llibertat.
Pel que fa a la tècnica, avui m’he de mostrar crítica. Ara no ho faria igual. El dibuix acurat amb llapis de color camina per una corda fluixa: d’una banda, la necessitat de captar la realitat amb minuciositat per apropar-la al lector; de l’altra, el recordatori constant que havia de mantenir fresc i viu el traç dels personatges, fugint de l’excés de detall. Aquesta combinació de precisió i espontaneïtat pot resultar insòlita… i, mirant enrere, també valuosa. Forma part dels meus anys d’aprenentatge. Sempre queda una dolçor amarga en tot allò que ens ha fet créixer.
