Amb el pinzell a la mà creuo l’estança i el llenç, conscient que també creuo aquest dia i no hi ha volta enrere.
Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.
Desconfiada, toda observación, entré en tus ojos. Desde entonces no me encuentro. Los túneles no siempre tienen salida.
dimarts, 3 d’agost de 2010
De nuevo la noche se abría paso entre las nubes. La cara de la luna volvía a sonreírle. Recostado en esa obscuridad sin fondo, Anxo se preguntaba hasta cuándo la luna lo acunaría en su lecho de mar.
Veintitrés noches suspendido en el horizonte, flotando en un tiempo-espacio tal vez inexistente.
