Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



dilluns, 10 novembre de 2014

QUEDEM AL ZURICH? Abraçada a tu, vestia la teva olor



Recordo que ens menjàvem la boca, semblàvem dos ocells picotejant-nos a la terrassa del Zurich. 

Abraçada a tu, vestia la teva olor. Aquell estiu em vaig fer mans i mànegues de la teva camisa taronja. Em venia que ni caiguda del cel, de molt alt havia de caure perquè mira que m’anava gran... Jo, tan menuda com era!

Encaixats l’un en l’altre, resseguíem els carrers de la ciutat comtal, amb un plànol a la mà.  Riallers , jugàvem a estimar-nos de per vida.


El plànol, aviat, anà a parar al cul de la bossa.

dissabte, 8 novembre de 2014

EL PARE



EL PARE (Fragment de La Casa Cremada)
Record de fum

“M’agrada mirar-me al mirall quan vull recordar al pare. Deixo la ment en blanc mentre m’observo només els ulls, la resta es difumina. En la seva mirada s’hi perd el dia, cau bressolant-se lentament com una lleugera ploma d’au.  Cap fesomia, ni respir a la sang: tot s’atura! Hi ha una esquerda en el temps on germina el record, pren força i torna a la vida.  Durant aquest buit sense cor, ni artèries, ni batecs,  jo,  ja no sóc jo.
Indòcil, torno al cos, i el perdo a ell, fil enllà de la memòria. La seva noblesa encara s’emmiralla, esgrogueïda, en el meu iris sec, com un record de fum.
Recordo la seva mort, es va esfullar com una flor. “ 


dimarts, 28 octubre de 2014

LA NIT MÉS LLARGA


LA NIT MÉS LLARGA (Fragment de La Casa Cremada)

Recordo que el cor gemegava absència: ni flors blanques, ni rocs, ni lluna. Era temps de silencis intermitents que punyien com agulles. A estones, despertava dins l’ombra, esquinçant la nit. El rellotge funcionava a deshora, no sabria dir si anava endavant o cap enrere.  Sort en tenia d’ella, asseguda als peus del llit amb una criatura als braços. Fugaç al tacte, romania immòbil. No creuàrem cap paraula, la seva presència m’assossegava el respir.  

La figura maternal de la dona m’acompanyà tota la nit.  












































diumenge, 19 octubre de 2014

CITA A CEGUES


CITA A CEGUES (fragment de La Casa Cremada)
 El terrat encara crema. Llògicament, la inventiva supleix als records.

"Recordo que aquell dia feia vent i els cabells se’m van esbullar per tota la cara. No tenia prou mans per fer-los fora. També recordo que amb la mirada cercava el mar com si fos una gavina i m’hi volgués donar a la fuga amb una volada. De no existir el blau del mar tan a la vora, l’ombra d’un sospir se m’hagués endut cel endins.

Caminàrem durant una estona pel passeig. Remor al fons de la platja, les paraules defugien la conversa. No recordo ni abandó ni tendresa, ni cap impuls ardent que ens arrossegués a emmudir-nos els llavis l’un a l’altre.

La mar, esbraveïda, aixecava onades a l’alçada de la meva inquietud. L’escuma del desig s’havia fos sobre un llenç de pedra. Vam travessar al port, potser intentant trobar una mica de recer... Els vaixells tentinejaven”.            


dilluns, 22 setembre de 2014

NIT DE JAZZ I LLUNA (Emoció III)



NIT DE JAZZ I LLUNA (Fragment de La Casa Cremada)
No vull oblidar, per molt dolç que sigui l’oblit

“Ens esperava el jazz, una nit platejada de música i lluna. No buscava l’amor. Recordo el dia abans, el telèfon de casa, i les meves paraules que em mal sonaren només pronunciar-les. Hi vaig posar tot l’èmfasi, i de retruny aquest toc, entre teatral i poètic, que mai m’abandona:  “ Tinc el cor endurit –et vaig dir-, i la primavera ja no floreix al meu jardí”. Et vas fer un tip de riure, encara rius ara.

Només arribar, aquell local em va semblar un quadre d’en Hooper. Pregonava pinzellades de vermell, flaire de desinfectant i certa tristesa; una ampolla mig buida sobre la barra, i la cambrera al fons a l’espera de clients assedegats d’alcohol, també de paraules còmplices.

Quan vam donar cabuda a la música, a les veus cantants,  als peus que ballen sols i porten el compàs amb un espetegar de dits...  tu i jo, que encara portaven la lluna tatuada al rostre, amb tot de mirades, ja ens anunciàvem rutes noves.

Les paraules posen llum al record. Des d’aquí, el meu far, veig més clar el camí. Tot i que la memòria crema, hi ha un fil de tendresa que ens uneix més que els petons, que arribaren tardans esculpint  les roques.

Tindré cura, amor, el teu record mai destil·larà rosada.”

dissabte, 6 setembre de 2014

AL COR (Emoció II)



Et regalaré una cançó d’estiu
mentre sostinc la lluna amb clau de sol.

diumenge, 31 agost de 2014

AVUI NO EM CAL LA LLUNA ( Emoció I)


Frec als sentits,
l’alè mig adormit
i a la pell
 empremtes salades.

dissabte, 23 agost de 2014

LLUM DE LLUNA


Hauré d’ignorar tempestes, i
la veu dels que no somnien,
també la nit més fosca.

Em caldrà aprendre a desxifrar silencis...

mai no oblido la lluna.

dimecres, 16 juliol de 2014

MOTS COM FLETXES

Em reservo els mots
per no ferir-te
per no ferir-me.
I la tendresa s’expandeix
cap endins
cercant el porus més profund de la pell.



divendres, 13 juny de 2014


No em vull cremar
 i et prenc, cauta,
amb els dos dits 
per l’ansa.
Al teu abeurador
la vida té gust a cafè.

Ets pou profund

on s’hi barregen temps perduts i somnis,

música de pluja
i porxo que m’aixopluga.