L’adéu formava part de la seva vida

S’ho mirava tot com si el futur ja fos passat i l’ara només un miratge, tan breu com inaccessible.

L’aeroplà de paper creuà tota l’estança.  Uns mots oblidats prengueren forma inesperadament.  El seu vol  fou com un llumí encès, obrí  nous camins. De vegades passa, sense saber com ni perquè de la llum emergeixen lletres i allà on hi havia ombres ara hi ha mots,  nous camins embastats de tipografies noves:  un nou alenar.

La Mireia havia vist partir al seu pare, li costà cinc dies acomiadar-se’n. Com qui no vol deixar la son, el pare s’esmunyí del seu costat amb els ulls tancats. A sobre el llit quedaren les sabates i el vestit. Va deixar una escletxa d’obscuritat, un forat petit que ella mantenia obert amb el dit ben encaixat com un tap, o més ben dit, com si fos un trosset de fil nuat a part i part del buit per recordar el camí. Al principi tenia por de traure’n el dit. Amb el temps, el forat l’anà engolint.

Quan el plaer va més enllà.

A L’HIVERN, AL PLAER PEL PÈL

On hi ha pèl hi ha mel!


Quan arriba el fred tinc la gran sort d’experimentar un plaer extasiant, jo li dic el plaer pel pèl, el que em connecta amb l’essència de les meves avantpassades, les primeres dones sobre la terra, les que es deixaven de punyetes i seguien el més pur instint animal. Cada hivern tinc la necessitat d’embolcallar-me de pells i peluts, i deixar créixer el meu pèl com  alliberament exultant. No ha estat fàcil deixar-me fluir. És fruit d’una maduració tempestuosa que finalment ha acabat amb la plena acceptació del meu cos. A l’igual que en Samsó sento l’energia del pèl, i em creixo amb vitalitat, fortalesa i autoestima. Us convido a que us deixeu aflorar amb tot el vostre esplendor. Hi ha vida punyent entre les dues celles, al llavi, a les aixelles, a les extremitats... Deixeu que proliferi i floreixi aquest bé de Déu que tenim entre les cames!

L’hivern és temps de catifes on rebolcar-nos i donar sortida a la bèstia que portem dins.