Com corre, aquest camallarg

La vida sorgeix d’entre els dits mentre premo les tecles d’aquest ordinador. Amb aquest gest tan solitari constato la meva existència i, de cop, se’m fa estrany no haver dedicat mai un post en aquest blog al conte Com corre, aquest camallarg, d’Imma Ginovart i jo mateixa.

Sostinc a les mans el primer exemplar dedicat i signat per l’editor. Podria semblar un moment idíl·lic, però els records no sempre ho són. Només una edició de 1.000 exemplars va sobreviure al pas del temps. Han passat vint-i-quatre anys i, entre moltes altres coses, també ha quedat enrere la persona que jo era. Tot i això, en mantinc l’essència… i diria que millorada.

Imma Ginovart hi narra una història amable i costumista: les vacances d’estiu d’una nena, Carolina, a casa dels avis, enmig dels escenaris paradisíacs del delta de l’Ebre. Aquest llibre té un interès especial per a nosaltres. Hi ha un paral·lelisme evident amb les nostres vivències: noms de personatges, llocs, detalls… Molts elements que em van permetre il·lustrar les paraules d’Imma anant més enllà, rascant en els meus propis records i recreant-los amb llibertat.

Pel que fa a la tècnica, avui m’he de mostrar crítica. Ara no ho faria igual. El dibuix acurat amb llapis de color camina per una corda fluixa: d’una banda, la necessitat de captar la realitat amb minuciositat per apropar-la al lector; de l’altra, el recordatori constant que havia de mantenir fresc i viu el traç dels personatges, fugint de l’excés de detall. Aquesta combinació de precisió i espontaneïtat pot resultar insòlita… i, mirant enrere, també valuosa. Forma part dels meus anys d’aprenentatge. Sempre queda una dolçor amarga en tot allò que ens ha fet créixer.