Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



dilluns, 21 de maig de 2012

L’adéu formava part de la seva vida


S’ho mirava tot com si el futur ja fos passat i l’ara només un miratge, tan breu com inaccessible.


24 comentaris:

  1. Abans de tancar l'ordinador, veig que s'acaba d'actualitzar el teu blog.

    Vinc i em sembla una gran sort, ja que m'enduc aquest a imatge preciosa, aquest a mirada i unes paraules trasbalsadores, per pensar-hi una bona estona...

    Gràcies guapa, una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Carme. Els teus comentaris sempre són un regal. Una abraçada.

      Elimina
  2. Tens un obsequi al meu blog (http://calpurni.blogspot.com/)
    Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per pensar en mi. Salutacions.

      Elimina
  3. Per pensar, sí, com ja han dit altres comentaristes anteriors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És bona cosa, això de pensar. Però no ens capfiquem. Gràcies per acompanyar-nos.

      Elimina
  4. òstres Maijo, dibuixes molt i molt bé!!! jo que a vegades ho intento, quan veig els teus treballs caic de cul a terra!!! Petonets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, Alba! Que t'he vist.caient i se m'ha escapat.el riure. Tu també ho fas molt bé. Una abraçada.

      Elimina
  5. Ei Maijo, molt bona aquesta nova proposta visual, endavant amb ella.

    Petonets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, guapa. Va com va, això. Petonets.

      Elimina
  6. És molt curiós l'efecte que fa la mirada del noiet (noieta?), que en la imatge completa dela cara és molt dolça i en l'ampliació que has posat a la capçalera del bloc sembla més somiadora (potser perquè s'amaga el somriure). I aquesta impressió encara s'accentua llegint el text: algú que no solament entén que el present és massa inaprehensible en la seva brevetat (el que ja ha marxat quan ha arribat, el que mai no hi és), sinó que fins i tot ja transcendeix el futur, i va més enllà... Molt interessant la col·laboració del Manu Chao, vaja!-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com m'agraden les teves crítiques! Petonets, Eduard. I gràcies.

      Elimina
  7. La mirada es maravillosa, tiene una profundidad o un sesgo melancólico, no sé, pero con la canción de Manu se vuelve algo tiernísimo. Un abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estoy encantada de que te guste. Tus palabras me llegan al corazón. Hasta pronto.

      Elimina
  8. com sempre, les teves reflexions en imatges em desperten sentiments. Salutacions.

    ResponElimina
  9. Des de la serenitat observa el vaivé de la vida...preciós dibuix

    ResponElimina
  10. Aquest dibuix és tan bonic...és com si fores tú. Besets

    ResponElimina

Seguidors