Bocins de lluna
camins aeris
petjades de llum...
Esbadellada
com una flor, sorprens la nit
en cada volada.
.........
Rastres de claror en la nit. Segueixo camins. Hi ha empremptes en cada sorpresa. Carme Rosanas ................ Sempre fugien, alats, els bells camins i l'aire. En cada empremta una flor seguíem. Jordi Dorca |
Translate
GINO-ART
Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.
Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.
Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.
divendres, 6 de març del 2015
BOCINS DE LLUNA
divendres, 23 de gener del 2015
dissabte, 20 de desembre del 2014
“MÉS ENLLÀ DEL LLINDAR DE LA PÀGINA EN BLANC”
"Quin vol més elegant! Tot ell era una festa, les ales, les plomes i aquella netedat lleugera del silenci..."
Carme Rosanas
"...i amb el silenci va teixir la randa de les ales."
Novesflors
"...que les seves mans no van poder, ni van voler, evitar agafar el pinzell i trencar aquella nuesa amb el vol del seu esperit blau..."
diumenge, 23 de novembre del 2014
SILENCI
Recordo el tacte suau i la veu amable que es repetia generosament. Em semblaven paraules oblidades; costava, d’entendre-les.
La serenor m’ensopia.
Dintre la cripta del cos, la ment romania abocada al no-res.
De nou, el tacte, el frec d’unes mans...
Recordo que em costà molt sobrevenir al silenci.
dilluns, 10 de novembre del 2014
QUEDEM AL ZURICH? Abraçada a tu, vestia la teva olor
Abraçada a tu, vestia la teva olor.
Aquell estiu em vaig fer mans i mànegues de la teva camisa taronja. Em venia
que ni caiguda del cel, de molt alt havia de caure perquè mira que m’anava
gran... Jo, tan menuda com era!
Encaixats l’un en l’altre, resseguíem els carrers de la
ciutat comtal, amb un plànol a la mà.
Riallers , jugàvem a estimar-nos de per vida.
El plànol, aviat, anà a parar al cul de la bossa.
dissabte, 8 de novembre del 2014
EL PARE
dimarts, 28 d’octubre del 2014
LA NIT MÉS LLARGA
|
Subscriure's a:
Missatges (Atom)