Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.
Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.
Una mica de tot plegat , diria jo ....
ResponSuprimeixSorprenent , un cop més , el vostre "equip" !!
; )
Molt amable, Artur! Gràcies.
SuprimeixJo diria que som actors i espectadors a la vegada...I també hi ha qui llueix panxeta i ales molt petites i alguns que suen la samarreta tenen ales molt musculoses. I compatir amb un mateix, té les seves dificultats...
ResponSuprimeixDivertidíssim el dibuix!
Bona nit.
Gràcies pel comentari, Roser. Una abraçada.
SuprimeixÉs un bon dilema.
ResponSuprimeixDeixa'm rumiar.
Ja torno.
He, he, ni tant com una ni tant com l'altra. Som actors i, alhora, espectadors.
ResponSuprimeixSalutacions, Novesflors!
Suprimeixtot barrejadet, depenen del moment i la situació... la vida no es un cronograma pla, es com un ball de satelits sense una òrbita definida... Un kaos preciós. M'encanta la teva il·lustració..as usual ;-)
ResponSuprimeixGràcies per venir Kira i per deixar el teu comentari que com sempre em dóna ales. Una abraçada.
SuprimeixTenaç, torno, ara sí, amb les ales ben posades de l'altre dia. Les que em rebaixen la panxa. Lluïm-la! Bé prou que m'ha costat.
ResponSuprimeixMe n'alegro molt, Jordi. L'esforç sempre té repompensa. Una abraçada.
SuprimeixEm sembla que el nen no ho acaba d'entrendre; la seva mama no porta ales.
ResponSuprimeix