 |
|
A l'aire encara s'ensuma l'olor de la nit, però aixequem el teló, obrim les portes als nous reptes, competim amb nosaltres mateixos, musculem més que paraules (esforç, tenacitat, salut). La vida ens arriba en cada alenada, en cada passa sobre la sorra daurada. Som actors o espectadors? Suem la samarreta o lluïm panxeta? El joc de les diferències està servit. |
dimecres, 24 de juny de 2015
ALES MUSCULADES
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Una mica de tot plegat , diria jo ....
ResponSuprimeixSorprenent , un cop més , el vostre "equip" !!
; )
Molt amable, Artur! Gràcies.
SuprimeixJo diria que som actors i espectadors a la vegada...I també hi ha qui llueix panxeta i ales molt petites i alguns que suen la samarreta tenen ales molt musculoses. I compatir amb un mateix, té les seves dificultats...
ResponSuprimeixDivertidíssim el dibuix!
Bona nit.
Gràcies pel comentari, Roser. Una abraçada.
SuprimeixÉs un bon dilema.
ResponSuprimeixDeixa'm rumiar.
Ja torno.
He, he, ni tant com una ni tant com l'altra. Som actors i, alhora, espectadors.
ResponSuprimeixSalutacions, Novesflors!
Suprimeixtot barrejadet, depenen del moment i la situació... la vida no es un cronograma pla, es com un ball de satelits sense una òrbita definida... Un kaos preciós. M'encanta la teva il·lustració..as usual ;-)
ResponSuprimeixGràcies per venir Kira i per deixar el teu comentari que com sempre em dóna ales. Una abraçada.
SuprimeixTenaç, torno, ara sí, amb les ales ben posades de l'altre dia. Les que em rebaixen la panxa. Lluïm-la! Bé prou que m'ha costat.
ResponSuprimeixMe n'alegro molt, Jordi. L'esforç sempre té repompensa. Una abraçada.
SuprimeixEm sembla que el nen no ho acaba d'entrendre; la seva mama no porta ales.
ResponSuprimeix