 |
|
Enfosqueix quan torna a casa.
Ha passat pel súper,
ha carregat les bosses.
Amb el cap cot va pensant
què cuinarà per demà.
Però la llum argentada
de densitat silenciosa
li pentina els cabells.
S'aturen els mecanismes del temps.
Ales, ales,
ales d'insecte,
ales
d'ocells.
Una estranya sensació,
una raresa,
li ha crescut a l'esquena.
|
diumenge, 14 de juny de 2015
ALES INVISIBLES
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Que voli, doncs... quina sort!!!
ResponSuprimeixQue aixequi el cap, que no el tingui mai més cot, i que voli!!!
Enhorabona!!!
Ja està bé, que es reivindiqui!
SuprimeixGràcies, Carme. Una abraçada.
Li calen unes ales ben grosses per ajudar-la a dur aquesta bossa tan pesada...Les de les papallones i els ocells, li alegren el camí...
ResponSuprimeixPetonets.
Les ales, a poc a poc agafaran força, i el camí serà menys fosc. Gràcies pel teu comentari. Petonets.
SuprimeixContrasta la rotunditat dels cossos d'aquest àngels que donen sensació de pesantor, d'anar lligats al terra -per cert, que bonic aquest del dibuix!-, amb la ingravidesa que evoquen les ales que neixen, com les de papallones i moixons. Aquest és un àngel fatigat, capcot, cap a terra, però amb ales que sorgeixen com a raresa (o potser precisament són rares perquè no ens volem adonar que les portem i només alguns somnis de nits de llum argentada ens les revelen).
ResponSuprimeixTambé hi ha molts cadenats invisibles que ens limiten quan està clar que som de naturalesa lliure. M'encanta tot el que dius. Quan Imma escriu el seu poema em deixa molt sorpresa perquè només té al seu davant la meva imatge. Quan tu escrius el teu comentari respon a l'obra acabada, dibuix i versos es solapen, es confonen, i agafen una magnitud nova que reflecteix la teva ànima creativa.
SuprimeixGràcies.
Tus alas son de una delicadeza inmarcesible...
ResponSuprimeixSólo visibles a los corazones sensibles como el tuyo.
SuprimeixUn abrazo.
Com moltes dones, volen (volem) fer tantes coses que no donen abast, calen unes ales per anar més lleugeres... i perquè ens quede temps per volar una mica.
ResponSuprimeixÉs molt interessant veure com cadascú fa la seva pròpia lectura. Qui no es voldria dibuixar unes ales a l'esquena i soltar lastre, per tallar aquesta cadena invisible que ens impideix volar, ni que sigui una mica, com tu dius.
SuprimeixLa vida, les ales, són un afer realment rar, com la llum que continua.
ResponSuprimeixGràcies!
Cert, Jordi. Si ho veiem des d'aquest punt de vista, tot és rar i nosaltres en formem part. I si li donem el tomb partint de la teva poètica frase, la raresa no existeix. Compte, qualsevol dia, sota la llum del sol, et delataran les ales. Gràcies a tu.
SuprimeixL'alegat a favor de la dona, les dones que amb el cap cot ho carreguem tot!
ResponSuprimeixMeravellosament dibuixat, Maijo, tots els detalls amb la seva raó, i meravellosament explicat amb paraules.
Ah, i curiositats de la parla. Al meu poble, a la Conca de Barberà, també sombrerilla.
T'agraeixo molt el teu comentari que, com sempre, em carrega d'energia.
SuprimeixSí que és curiós ;-)
Una abraçada.
ResponSuprimeixÉs un poema més introspectiu i una pintura, en paral·lel, més mística. Em recorda, en la distància, els àngels de Calamarca, d'aquest mateix poblet de l'altiplà bolivià.
Abraçades, des de El Far.
Molt bona aquesta ressenya, en molta distància, però :-)
SuprimeixGràcies, Jordi. Abraçades, cap al far.