Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.
Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.
La veritat dita amb bones paraules cal saber dir-la.
ResponSuprimeixUn dibuix preciós, com no!
Petons bonica.
Sempre és tot un plaer veure't per aquí. Les teves paraules m'encoratgen. Petonets,
SuprimeixQue la tendresa s'expandeixi arreu... dins i fora.
ResponSuprimeixPetonassos... a vegades costa dir els mots i assegurar-nos de no ferir.
Molt molt suggerent; bonic i alhora pletòric (de contingut).
ResponSuprimeixde contingut i forma.
ResponSuprimeixAi, ai, que sé per on vas!
SuprimeixGràcies, Jordi!
Es todo un tesoro...
ResponSuprimeixTiene un buen fondo :-)
SuprimeixDe vegades no cal parlar. Els ulls i el cos ho diuen tot. Un abraç Maijo!
ResponSuprimeixExacte! L'actitud és molt important. Petonets.
Suprimeixpreciosa imatge que no necessita paralules... abraçada maca.
ResponSuprimeixGràcies, Kira. Sempre ets benvinguda. Una abraçada.
Suprimeix