GINO-ART
Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.
Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.
Algun dia he tingut aquesta sensació de ser-hi sense ser-hi... vull pensar que són etapes, moments difícils, però que a la llarga un pot tornar a ser-hi plenament i conscientment! Petonets Maijo!
ResponEliminaGràcies, Alba, per la teva aportació. Sí, jo també crec que s'hi torna a ser, encara que d'una altra manera.
EliminaUna abraçada amb consciència plena.
Siento un profundo extrañamiento. Un abrazo.
ResponEliminaJusto a eso me refería. Un abrazo, Darío.
EliminaXoca la nostra mirada en el rodó esguard sorgit enmig del no-res. S'intueix l'espai, els cercles concèntrics que s'obren cap a nosaltres, daurats d'un sol que és la mínima expressió de la llum que blanqueja tot, llevat de la mirada inquisitiva que ens persegueix. Versos que parlen de mort, el so que és un lament entre el sol que ha cremat tot el que no és necessari. Així ens queda més diàfana, pertorbadora i eterna la pregunta. No sé si som el que observa o l'observador, el que se n'ha anat o el que es queda.
ResponEliminaFantàstica interpretació, Eduard. No hi tinc res a afegir. Amb la vostra col·laboració aquest blog adquireix una altra dimensió.
EliminaUna abraçada d'agraïment.
Hi som en el benentès que algú vol que hi siguem
ResponEliminai, posats a triar una forma, triem l'invisible
l'ombra no ens delata
salut i peles
Gregori, la teva visió no deixa de sorprendre'm, gratament.
EliminaEls teus desitjos són ben rebuts. Rep una abraçada.
Que filosòfics esteu! No sé què dir!
ResponEliminaNo cal que diguis res, novesflors. Així mateix ja ens sentim ben acompanyats.
EliminaUna abraçada.
Jo tampoc.... Però m'agrada, vès.
ResponEliminaGràcies, Cantireta.
Eliminael sol sempre acaba tocant-te si et deixes...
ResponEliminaPotser és això, Kira, només un joc de fet i amagar.
EliminaGràcies, com sempre.
Mentre detectem l'energia del sol, estem vius.
ResponEliminaP.D. M'agrada la flor-sol de l'entrada, me la quedo (fa uns dies que estic en procés d'absorció d'energia positiva, sóc com un insecte que xupla el que li ve de gust, je je)
Sí, Rosana. M'agrada aquesta actitud positiva que tant et vesteix. Cuida'm la flor-sol.
EliminaUna abraçada.
Espiral groga, el color de la ment, que neix o acaba, qui sap? en una mirada perduda, encara mirant, contradictòria. No hi ha ombres enmig del no-res, tampoc hi ha llums, mirada absent, buida. Toquen a morts i mentre la vida segueix fluint.
ResponEliminaEl teu comentari és ben bé un mirall, on les imatges passen a ser mots i l'espiral segueix girant.
EliminaUna abraçada de color groc.
Noieta...sé de què parles...
ResponEliminaUna abraçada inmensa!
Fanal blau, sé que saps de què parlo.
EliminaLa abraçada immensa va de tornada.