Miro d’escriure...
Et trobo tant a faltar!
Avui plou
i s’ha fet fosc
a mitja tarda.
A falta de tu
tinc la pluja.
Plou lentíssim,
tant, que confonc pluja i plor.
Vibra el degoteig
i en fa ressò
en el silenci de cada mot.
A falta de tu,
ploradissa del cel.
Trec l’accent
de les paraules
i el poso al sentiment.
Cau la pluja.
Segueix plovent
tendrament.
M'agrada el poema i el dibuix també.
ResponEliminaCaminar sota la pluja em dóna una sensació de llibertat.
M'agraden molts els dibuixos i com escrius. Me'n alegro d'haver-te trobat i tenir l'oportunitat de poder aprendre de tu.
ResponEliminaGràcies per la teva visita i benvinguda al meu blog. Jo també t'he enllaçat... ;)
Una abraçada!
Tota una (brillant) troballa.
ResponEliminaCarme,
ResponEliminaMoltes gràcies. M'agrada que m'ho diguis.
És cert que caminar sota la pluja allibera. Fins i tot, hi ha qui es sent purificat a sota l'aigua del cel, d'altres diuen que la pluja és un mar en vertical i que s'haurien d'impartir cursets per aprendre a nedar en aquest mar, em penso que tu ja en saps. Jo ja fa temps que ho practico.
He sentit dir que l’anima es pot arribar a reconèixer observant l’aigua, deu actuar a manera de mirall. I també diuen que si sabem entrar en el seu joc hi trobarem l’animació de la vida, en la seva quietud un consol, i en la seva transparència la puresa. I si a tot això li sumem que el 75% del nostre cos és aigua, em sembla que ja està tot dit.
Una abraçada sota la pluja.
Joanfer,
És per a mi un honor saber-te aquí i ara. Aquesta oportunitat d'aprendre és recíproca. Et seguiré amb atenció.
Una abraçada de ments obertes.
Òscar,
El mateix et dic, benvingut siguis. Estarem en contacte.
Compte amb les merles!
maijo