S’adonà que un nen simulava llegir un conte mentre la mirava per sobre les tapes de El tres porquets. Eren un ulls rodons alegres, encuriosits. Amb perícia es retocà el maquillatge. Què en pensaria, aquesta criatura! Una dona que plora i riu sola al tren. Li adreçà un somriure i el nen amagà, sorprès, el rostre darrera el llibre, i segons després aixecava un altre cop els seus ulls que també reien.
El comboi reduí la marxa quan entrava a l’estació. Però sí gairebé ja hi era. D’una revolada recollí les seves coses i baixà la maleta. Una sotragada final i tenia els peus a l’andana. Se li feia estrany arribar i que no hi fos l’Artur.
Imma Ginovart
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaPotser l'Artur era de paper... i el vent se l'endugué. Potser l'estació no era la seva... Potseer l'Artur només tenia cos quan la lluna el petrificava contra la paret. Potser l'Artur anava en el mateix tren i encara no havia baixat a l'andana... Potser potser potser... Potser donat que va recollir les seves coses d'una revolada, l'Artur va quedar desinflat damunt del seient del tren, Ell només era un globus de fira inflable... I quina llibertat que té ara ella, sense ell. Només que ha de carregar la maleta tota sola... -continuarà-.
ResponEliminaUna abraçada a tres Imma i Maria Josep.
onatge
hauré de tirar enrere i llegir-me el relat sencer...
ResponEliminapinta bé
salut i bon cap de setmana
Ai, onatge! Tens raó. Hi ha tantes coses que li podien haver passat a l'Artur... Pobret!
ResponEliminaUna abraçada a tres (però no a tres porquets).
Joan, gràcies per lo de "pinta bé".
salut i felicitat.
Quina agradable sorpresa, un relat curiòs i novedòs al mateix temps per mi, cada escrit porta l'ànima del protagoniste i el conjunt de tots plegats contan part de l'història...enhorabona Maijo!!
ResponEliminaEl tocar de peus a terra i començar, la velicitat ajuda a donar distància al que és caduc.
Gràcies, Maria Rosa. Treballar units sempre dóna bons resultats.
ResponElimina"Tocar de peus a terra", sí, tens raó.
Una abraçada.
maijo