Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



diumenge, 15 de març de 2015

ESPREMUDA



Mira-te-la, quina carona!
Espremuda, aniquilada,
feta fora de la bancada.

Jo hi era abans,
però la infinitud
m’ha ignorat,
i amb un cop de bossa
gens subtil,
m’ha expulsat del niu.


La mateixa vida és la meva inspiració, i les il·lustracions que us presentaré a partir d'aquest post han inspirat a Imma, que les acompanyarà amb els seus versos.  Si a vosaltres també us toquen de ple, no deixeu de fer-me’n present, dels vostres escrits. Els publicaré al blog encantada.


18 comentaris:

  1. no ens podem deixar trepitjar! tots tenim els mateixos drets! ens hem de fer notar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, costa una mica sobreposar-se a l'abús. Gairebé se m'asseuen damunt!

      Elimina
  2. De moment, si vols, podríem restar en silenci. De fet, la infermera, molt seriosa, ens ho demana. Però jo, si fos de tu, Maijo, miraria d'arribar fins a la bossa, És complicat, però em fa l'efecte que deu ser l'únic lloc lliure que queda en la infinita bancada.



    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho dono per perdut, Jordi! Deixa que agafi forceta per a la propera vegada.

      Elimina
  3. Una bonica iniciativa, Maijo ! Estic segur que els teus dibuixos, no deixaran sense paraules a ningú !
    Felicitats !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Artur. De fet aquesta opció participativa sempre hi ha estat present, al blog. Acompanyar amb paraules un dibuix és com posar música a la lletra d'una cançó. I, per suposat, la reinterpretació d'una obra sempre la fa més gran.

      Elimina
  4. Assistim al naixement d'una simbiosi que promet molt. M'apropio ja del blog de la Imma!
    I sens dubte que els teus dibuixos serviran d'ham per pescar textos que pugui compartir amb vosaltres...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot és prou agradable, Eduard. Els vostres comentaris ja són molt valuosos. Gràcies!

      Elimina
  5. Molt bona idea la que encetes Maijo!
    Aquestes dones xarraires estan presents en totes les consultes. El dibuix és tot energia feta paraules

    ResponElimina
    Respostes
    1. :-D
      De fet és que tenen molt valor... Hi ha qui realment està molt malalt però la llengua no li para mai. Cada persona és un món, i podem arribar a ser molt divertits, sempre que ens mirem a nosaltres mateixos amb clau d'humor.

      Elimina
  6. Els colors son molt bonics i les dones grasses no provocarien antipatia si no fora per la situació i el no adonar-se'n d' Ella. Moltes vegades he pensat al trobar-me en persones molt parladores, en les qui no pots establir diàleg, que son persones que agafen tot l'espai de la paraula, com aquell que agafes tot el menjar que hi ha per repartir. En aquesta bonica escena pels colors i pel dibuix, s'hi donen les dos coses. Elles grosses, indica que no tenen gaires miraments en engolir menjar i abusen ocupant espai de paraula, inclús en un lloc on no han d'haver moltes paraules. Només dir, que m'hagués agradat veure a Ella, amb uns colors bonics i elles amb uns colors menys atractius. Cordialment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les teves apreciacions són molt encertades. Vaig valorar vestir les senyores amb abrics marrons, llargs i gruixuts, però la composició perdia espontaneïtat i vitalisme. La inconsciència em portava a guarnir-les de color. I contràriament, a Ella, l’Espremuda, se’m feia difícil abillar-la com una boia de mar, tot i que provablement li aniria millor en la vida. No oblidem els beneficis de la cromoteràpia!
      Aprofito per fer constar que tinc una especial predilecció en dibuixar personatges grassonets que normalment els porto al cor. Sempre hi ha excepcions.
      Gràcies per la teva aportació. Salutacions.

      Elimina
  7. Tot i que sovint surto en favor de les dones grasses, aquesta vegada s'han passat. Li recomano a la noia espremuda que es busqui un altre banc.
    Un dibuix genial. Aquesta inspiració que et dóna la vida promet molt. No me la penso perdre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I quina pena, Teresa, que la pobra "espremuda" hagi de canviar de banc quan va arribar primer! Aquest món nostre es regeix per la llei de la selva: peix gran es menja petit (fent broma i referència al comentari que hi ha anterior al teu, penso que per sort només tenien ganes de parlar).
      Estaré encantada de rebre't en aquesta casa.

      Elimina

  8. Estàveu predestinades a iniciar una nova col·laboració entre vosaltres. Sigui com vulgui, això promet i així ho demostren els colors de la teva il·lustració i els colors, igualment vius, del poema de la Imma. La vida és la gran matèria primera d'inspiració creativa.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
  9. Sí, Jordi! Imma i jo portem una vida de col·laboració mútua.
    I ho dius tu, que la inspiració t'acompanya allà on vas...!
    Una abraçada.

    ResponElimina

Seguidors