Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



dimarts, 24 de març de 2015

AL BALNEARI



Vestida amb un barnús
llarg i malbaratat
la meva magra carn
s’ha esquifit cotó avall.
He recuperat els peus, ben just!

                                      Imma


15 comentaris:

  1. Aquesta de davant no n'és gaire d'esquifida, està ben rodoneta i amb una bona cara de salut...És clar això és l'afecte del balneari!!
    Bon vespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvinguda, Roser!
      Sí, si comparem una amb l'altra... Encara que estic convençuda que qui no està en el pes ideal és la que parla amb vers.
      Bona nit.

      Elimina
  2. He, he, he... crec que s'assemblen més a mi que no pas a la Imma, que jo tampoc tinc res d'esquifida... ;)

    El de darrere està graciosíssim amb aquest barnús que li va deu canes gran!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, la Imma només és la que escriu els versos! :-)
      El de darrere podria ser "la de darrere". Un cop dintre el barnús i amb la gorra de bany som com els àngels, perdem el sexe, (l'esquifida no se'l troba). Sembla que s'alegra de veure's els peus.

      Elimina
  3. Bajo la blanca ropa refulge la carne... Hermoso.

    ResponElimina
  4. Son bonics els teus dibuixos i els colors que hi poses. Aquest m'ha fet pensar en dos adolescents, amb galtes roges després d'un bany d'aigua calenta, amb mirada innocent i prou posats dins al seu món, com perquè no tingui importància, que el barnús no sigui de la mida adient. La veritat es que els/les dos son molt tendres. Però em quedo preguntant-me: ¿Ha d'anar junt, el ocupar poc espai corpori i el tenir menys vitalitat?. També podrien ser dos aspectes de la mateixa persona. Cordialment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Evidentment que la vitalitat no està renyida amb ocupar poc espai físic, no sé d'on ho has tret.
      Cordialment.

      Elimina
  5. De vegades, penso, la felicitat és gaudir de la pell neta, enrojolada per l'escalfor d'una aigua vivificant, i la flonjor tèbia d'un bon barnús per protegir-la i amanyagar-la.
    De vegades, és visitar el que queda d'un antic balneari amb arrels que es remunten a ibers i romans,avui reconvertit en jardins com els del Príncep a Tortosa, i passar en acabat una estona relaxada parlant de les teves dèries literàries amb amics, amics d'amics, passavolants i simples curiosos, com vaig passar ahir. Gràcies, Maijo i Imma,per ajudar-hi amb la vostra presència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quantes sensacions recordades que ens expliques, Eduard!
      Me n'alegro molt que la vostra visita a Tortosa fora tan gratificant. Per la nostra part, va ser tot un plaer acompanyar-te en aquesta presentació.
      Una forta abraçada.

      Elimina
  6. Quina dolçor en els rostres!!! i quina satisfacció recuperar els peus!!!

    ResponElimina

Seguidors