Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



diumenge, 23 de novembre de 2014

SILENCI





Recordo el tacte suau  i la veu amable que es repetia generosament. Em semblaven paraules oblidades; costava, d’entendre-les.
La serenor m’ensopia.  Dintre la cripta del cos, la ment romania abocada al no-res.
De nou, el tacte, el frec d’unes mans...
Recordo que em costà molt sobrevenir al silenci.


18 comentaris:

  1. Que bonic!!! La combinació de les imatges i el teixt.

    El silenci, amb els seus contrasts i les seves ambivalències, a vegades és bell i a vegades per més bell que sigui costa. M'agrada la profunditat d'aquest poema.

    Bona nit i bona setmana, Una abraçada, també!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre aprenent, Carme, i combinant esforços! El silenci n'és la clau.
      Celebro que sigui del teu gust. Una forta abraçada.

      Elimina
  2. Del silenci naix bellesa, com en les teues imatges.

    ResponElimina
  3. La il·lustració em remet a les meves Interseccions!-p
    Tanmateix, el text aposta pel tacte coma sentit que rescata la ment de l'ensopiment, de l'estranyesa davant les paraules. Del contacte entre dos cossos (o ulls?) neixen formes com ocells que alliberen la tensió, o l'avorriment potser. I es desprenen com ales. Com silenci.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Del contacte sempre hi ha fruits nous, o energia. En aquest cas, un aleteig omple un buit. M'agraden les teves dissertacions, sempre tan acertades. Una abraçada.

      Elimina
  4. A mi també m'ha costat molts d'anys de sobrevenir al silenci.

    ResponElimina
  5. uf, sobreviure al silenci, com costa... M'encanten les teves il·lustracions, enhorabona.

    ResponElimina
  6. Silencis que atrapen..... !!
    i una bona composició , també ; )

    ResponElimina
    Respostes
    1. Artur, això és opinió d'expert. Sigues sincer, eh!

      Elimina
  7. Respostes
    1. Sí, el silencio puede tenerlas... Gracias, Darío.

      Elimina
  8. la fase de la serenor que ensopeix?
    de vegades penso que jo hi sóc,
    o que hi estinc arribant, no ho sé:
    no sé si arribo a tanta maduresa;
    la teva veu d'artista ens colpeix a tots,
    la vivim sempre nova, sorprenent,
    amb moltes lectures i dimensions,
    que diuen ara

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'Ara està explícit en tot allò que faig. Agraeixo el teu escrit. Estic convençuda que tu també hi ets, en aquesta serenor; vas sobrat de maduresa :-)
      Una abraçada.

      Elimina
  9. Sembla que el silenci tingui ulls foscos, però mans càlides i voladores, com la teva imaginació!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan les mans guarden la calidesa segueixen la imaginació, i la foscor queda enrere. Una abraçada.

      Elimina

Seguidors