Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



divendres, 14 de febrer de 2014

Flamejava


La consciència
s'expandia per la ciutat.
Com deessa
lluïa exultant per sobre els homes.

14 comentaris:

  1. No totes les guspires arriben als ulls de qui més ho necessiten. Preciós poema, excelsa il·lustració, nena.

    Un petó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Malauradament és com dius, però s'ha de viure amb esperança. Celebro que t'hagi agradat tot plegat. Petonet.

      Elimina
  2. Jo voldria estar envoltada de flamerades tot l'hivern!! :P Un dibuix preciós maijo.... com sempre!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també ho penso això que dius, el foc ens atrau per la seva escalfor, però vigila que crema! Una abraçada, Alba. I felicitats per la teva iniciativa. Un dia haurem de parlar tu i jo.

      Elimina
  3. Respostes
    1. Gràcies, Jpmerch, per la teva visita i aquest comentari tan positiu.

      Elimina
  4. I els homes es feien conscients
    de la seva existència sabent-se déus.
    Són les dotze i deu,
    ja és avui, és el moment.

    ResponElimina
  5. Als nostres ulls es reflecteixen les flamerades de la vida i de la llum. Enhorabona!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona cosa això! La vida s'ha de viure amb bona llum. Gràcies :-)))

      Elimina
  6. Formem entre tots una consciència superior, de la qual som partícips?
    Aquesta flama tan femenina i ben pintada em remet a la imatge de la flama de la llengua que aquests dies tenim convidada a Reus.
    La imatge de la flama, combustió que cal vetllar entre tots perquè no s'apagui, ens remet també als orígens mateixos de la nostra espècies, de la nostra cultura comuna.
    La cultura ens fa conscients. Com podríem pensar sense la paraula?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo penso que sí, Eduard, som consciència, tot i que hi ha que no se la troba de tan petita (i ara sembla que parli d'una altra cosa, pero no).
      A Reus si couent bones coses!
      Pensar sense paraules? No ho sé. El que puc afirmar és que puc deixar de pensar amb una bona música i admirant una obra d'art. Però m'agraden molt les paraules i sobretot quan les utilitza un mestre de la llengua. Per cert, a tu no et falten mai! Gràcies.

      Elimina

Seguidors