Amb el pinzell a la mà
creuo l’estança i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.

Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.



dilluns, 11 de febrer de 2013


Un ball d'orenetes
dibuixa al cel dolces espirals.
A la pista blava
s'hi entrellacen sendes de temps passats
i per venir.

Tanco el ulls
amb un gest suau,
com qui clou el dia.
Tinc sort,
ja no hi ha ventades fortes.

La desmemòria amoreseix la tarda.

....................................................


Les espirals que les orenetes
dibuixen al cel són velles.

No les refacis en el somni,
ni amb llapis dur les esbossis
com el tro i el llampec en el retret.

El vol, el traç, l'alosa,
tot es perdrà en la tempesta,
així que esbrinis què té l'oreneta
que tant desfici en el vol et dóna.

                                     Cantireta


18 comentaris:

  1. Les espirals del temps! Som un etern retorn de múltiples formes canviants de la mateixa cosa. la singularitat és, doncs, una pura conseqüència de la recombinació.
    El temps, en efecte, només és el nus entre totel que va passar i el que encara ha de passar. Si es dilueix la memòria, doncs, es desfa el nus, es dilueix el temps. I som innocents i feliços com els ocells. La desmemòria ens despersonalitza, ben cert, però li has donat el to líric de llibertat i amorosiment.
    La tragèdia és només producte del temps.
    Salutacions (ara que el vent torna a bufar fort i la primavera encara ens queda lluny).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluny, la primavera? No tan lluny, Eduard, quan la portem al cor. Això sí, el vent no deixa de bufar, però les seves llevantades només s'emporten la superfluïtat. Quedo agraïda pel teu escrit, que m'arriba com una forta abraçada

      Elimina
  2. Maijo! El teu dibuix d'avui representa perfectament el meu últim post... M'agrada tant el que has dibuixat com el que has escrit! Des de fa un temps que les orenetes m'enamoren... com tu dius entrellacen temps passats i un futur proper. No saps el que m'ha agradat el teu dibuix/escrit d'avui!
    Una abraçada gegant!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alba! Quina sorpresa entrar al teu blog i veure les orenetes dibuixant espirals sobre la teva pell. I és que jo he vist les espirals, i si t'ha agradat aquest post és perquè tu també les has vist. Aprofita aquest temps com el que és: una oportunitat més.
      Molta força!

      Elimina
  3. Des del fred i des del vent, les oronetes amb el fons blau sembla que van i vénen i tornen i "espiralegen" a la recerca d'un indici de primavera que encara queda lluny.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El teu comentari traspua sensibilitat de poetessa, a la que em tens tan ben acostumada quan visito el teu blog.

      Elimina
  4. Orenetes? A mi em semblen els ocellots del logo del PP.
    ☺☻

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quin greu em sap, Josep! Recordar-te als "pájaros" que hi ha darrere unes innocents gavines.

      Elimina
  5. El dibuix de l'entrada al bloc, em sona moltíssim!!!
    Les teves atractives espirals són un element que tipografien la teva obra, m'encanten.

    Percebo que vius sensacions suaus, que bé.

    Fins aviat, bonica oreneta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Gemma. Ja et pot sonar! Com pots veure et tinc en un record viu.
      M'agrada que diguis oreneta. Si ho acompanyes amb "bonica", encara m'agrada més. Petonets.

      Elimina
  6. Les espirals que les orenetes
    dibuixen al cel són velles.
    No les refacis en el somni,
    ni amb llapis dur les esbossis
    com el tro i el llampec en el retret.
    El vol, el traç, l'alosa,
    tot es perdrà en la tempesta,
    així que esbrinis què té l'oreneta
    que tant desfici en el vol et dóna.

    Un petó ben fort, nena. És per a tu. :0)

    ResponElimina
  7. És cert, Cantireta, el que veritablement importa és la màgia del moment.
    M'has fet un regal magnífic! Deixa'm que el posi a millor lloc.
    Un petó i una abraçada.

    ResponElimina
  8. Sí, sembla que ballen les oronetes, quin ball més dolç que entrellaça tots els temps. Un abraç Maijo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I mira que tu sempre m'has semblat una oreneta... :-)
      Una abraçada, Rosana.

      Elimina
  9. M'agrada tot el que fas. Aquestes orenetes fan olor de mar. Un petó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jordi. Sempre és un plaer saludar-te.

      Elimina
  10. Un vol ben desfermat, Maijo,
    d'una bellesa suau i continguda.
    En la tarda oblidada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, quanta poesia en aquest comentari! M'agrada la sensibilitat de la vostra companyia.

      Elimina

Seguidors