Amb el pinzell a la mà
creuo l’estància i el llenç,
conscient que també
creuo aquest dia
i no hi ha volta enrere.
Estic convençuda que amb aquesta nova empresa seguiré endinsant-me en el coneixement del “Jo” profund. Un “Jo” que no té res a veure amb el passat ni amb el futur. Com ho faré per a apropar-me a tu sense recrear-me en la meva història? He decidit que sigui la meva obra qui parli, només caldrà que em reconeguis com la consciència que hi ha darrere d’aquestes imatges.
 |
|
Envoltada de llum que m’engarjola
durant les nits
sóc
ocell de lluna.
|
“Dos camins diferenciats marquen la seva trajectòria, dos camins que tendeixen a unir-se i que probablement confluiran en un únic punt: La seva obra pictòrica sobre tela, més fluida, espontània, colorista i gestual; i la seva obra gràfica sobre paper, rigorosa, continguda, acurada, de caràcter més conceptual.
Si interessant és el primer per la seva permanent recerca de la tècnica clàssica, més interessant és aquesta sèrie de dibuixos minuciosos, detallistes fins a la darrera expressió, però que pel seu tractament i el seu context se’ns representen com a objectes situats fora de tota realitat. Elements vegetals immersos en una altra dimensió, en un espai inexistent, prenen una realitat que els fa situar fora de tota concepció de natura morta. És el concepte de natura, de realitat, allò que ens queda manifest; i no tan sols les flors, les fulles o les hortalisses, purs elements físics que transcendeixen la seva naturalesa”.
Xavier Lacort (febrer 1996)
Nooooo, no et deixis engarjolar! Si ets ocell de lluna, vés a buscar-la, promet-la en un cove, el que sigui!
ResponEliminaNo pateixis, porquet, la lluna no m'engarjola, la seva màgia en la foscor dóna ales. S'ha d'anar més enllà de la llum si no vols quedar cec.
EliminaAmb això ens assemblem
ResponEliminajo també sóc pàjaro de nit
salut i peles
Ja mig m'ho semblava ;-)
EliminaUna abraçada, Gregori!
Sentir-te dins una garjola és molt dur, però sempre et quedarà aquest petit espai (ni que sigui de nit) per volar ben amunt!
ResponEliminaQuin dibuix més bonic punyetera!
Ptonets!
Somiem! Ens sentarà bé. Gràcies, Alba. Petonets.
EliminaI no hi ha "places" d'ocells de lluna no engarjolats? Jo m'hi apuntaria!!!
ResponEliminaEm penso que sí, un dia ho altre. Nosaltres tenim el cel guanyat.
EliminaUna garjola que no empresona de tan bella i suggerent.
ResponEliminaGràcies, Novesflors. El teu comentari em fa volar.
EliminaÉs només el contrast amb el dia, el que fa la nit màgicament reveladora? O és que en la seva fosca habita realment la revelació, l'aleteig de l'ocell que aspira a superar les formes polides i dures delimitades pels raigs del sol?
ResponEliminaNo oblidem que també és el sol el que brilla, de nit, reflectit i amorosit per la cara brillant de la lluna.
Prefereixo la segona opció, Eduard. La nit és el coixí del dia, allà on la vida pren forma en llibertat.
EliminaÉs cert que no hi ha una cosa sense l'altra...
Unes paraules molt maques, les teves.
Una abraçada.
no ens deixis tant de temps sense aquesta sensibilitat reflectida en imatges...
ResponEliminaMoltes gràcies, Kira! A mi també m'agradaria. Petonets.
EliminaNomés es lliure aquell que vol , la jargola de l'amor de vegades es molt acollidora...
ResponEliminaUmmm! Et llegeixo i sembla que et sento cantar.
EliminaEl veritable amor està en la llibertat, i la garjola té portes per sortir i entrar. Una bonica observació la teva...
Una abraçada!
Ohh quin dibuix preciós!!!L'ocell s'engronxa en la gàbia que penja de la lluna com en una atracció de fira. Crec que té una porta secreta, però per les nits descansa. Sembla una fada bona. Besets Maijo.
ResponEliminaEls teus comentaris alimenten la meva imaginació.
EliminaUna abraçada, Rosana.
Preciosa il.lustració, encara que potser no acabo d'entendre del tot el significat del text... M'encanta com dibuixes! Petonàs, preciós ocellet.
ResponEliminaGràcies, Gemma. El text acompanya el dibuix però és tan subjectiu un com l'altre, i alhora es complementen. En tots dos casos intento expressar la incoherència de la vida: la llum del dia ens delimita com a ésser corporals que som, però la foscor de la nit (el món oníric) deixa al descobert la nostra espiritualitat, posant-nos amb contacte amb l'univers sencer.
EliminaPetonets.
M'encanta FEICITATS per aquesta il.lustració, em transmet moltissim.
ResponEliminaGràcies, Ester.
EliminaQue em felicitis tu em dóna molta satisfacció. He visitat el teu blog i et segueixo. Veient la teva obra entenc que la il·lustració d'aquest post t'hagi arribat especialment, tu ja ets un esperit lliure.